martes, 29 de noviembre de 2011

No pudo ser en Noviembre, pero el próximo sábado día 3,  el Tenorio acudirá a su cita.
Tendremos preparada una amplia selección de escenas del clásico ESTUDIO 1 con Paco Rabal y Concha Velasco y podremos escoger entre dos maneras de enfocar la sesión.
- Una breve presentación y visionar la mayor parte de la obra, (aproximadamente 1 hora y cuarto)
- Ver solo las escenas más importantes, para tener tiempo de comentarlas en tertulia.
Vosotros tendréis la elección.
Os esperamos.

miércoles, 23 de noviembre de 2011

Lliurament de premis del Concurs Literari de Narrativa Curta "Els Cinc Pins" 2011 a les Roquetes

El guanyador del dotzè Concurs Literari de Narrativa Curta “Els Cinc Pins” es donarà a conèixer el pròxim divendres 25 de novembre, a les 19 hores, a la Sala Polivalent de la Biblioteca Josep Pla de les Roquetes en un acte obert a tothom i amb la presència de la regidora de Cultura, Bàrbara Scuderi, i els altres dos membres del jurat, Pau Fleta i Antònia Santana.

En aquesta edició s’hi han presentat 67 obres d’autors de tot Catalunya (Montsià, Vallès, Barcelonès, Alt Penedès, Baix Camp, Baix Llobregat, Tarragonès, Gironès, Osona, Ripollès, etc.) i 8 de la comarca del Garraf, una participació que ha anat augmentant any rera any.

Pel que fa als premis, enguany es concedirà un primer guardó al millor treball (dotat amb 550 euros) i una menció al millor treball de la comarca del Garraf (per valor de 350 euros).

Durant la vetllada també es durà a terme l’espectacle poeticomusical “Bombons Poètics amb Licor de Mompou”, a càrrec de Gemma Reguant (actriu) i Anna Alemany (pianista). Aquest recital fa més de cinc anys que es representa per tot Catalunya amb un selecció de poemes d’autors catalans acompanyats per música de Mompou.

El concurs de narrativa curta “Els Cincs Pins” és un certamen de temàtica lliure i llengua catalana adreçat a escriptors del nostre territori per promoure la creació literària en català i donar a conèixer a autors novells o amateurs que comencen en el món de les lletres.

(Text de VilanovaDigital)

viernes, 18 de noviembre de 2011

Tres poemes de tardor


Tres poetes del Grup de Poetes de Cor Literari Garraf, Eva Bassó, Magda Altabella i Pau Fleta,  ens regalen poemes de tardor. 

TARDOR
Els boscos de tardor
ploren llàgrimes daurades
com l'ambre.

Pinzellades de blaus i i malves
es barregen a l'horitzó
de l'albada.

Primavera de l'hivern
els vespres de tardor
regalimen taronges i vermells,

quan se'n va la tarda,
i la melangia esclata.

El cel del capvespre
de color de magrana i préssec
ens porta records llunyans:

la flaire de castanyes torrades
i pomes al forn
que omplien la casa.

La presencia enyorada
de persones estimades,
de tantes i tantes persones que falten...

I els matins arriben,
i les tardes passen,
i el meu cor us enyora
cada jorn, cada tarda.

Amb aquests cels de tardor
plens de colors que esclaten
com la magrana i el préssec,
com la taronja i l'ambre.
EVA BASSÓ.

TARDOR 
Les castanyes s’esberlen 
abrusades pel foc. 
Els ocres tardorencs 
m’engrapen la memòria. 
Just que comença novembre, 
he dut un pom de flors 
al fossar on s’hi enterren 
les quimeres i els somnis. 
L’enferrissat calfred 
que furga el moll de l’os 
em fa avinent l’hivern 
que a peu de gat s’acosta.

Magda Altabella

TARDOR
Avui he cercat la tardor
per vestir-me amb els seus colors,
com la terra, com els arbres,
com els ocells en l’aire.

Avui respiro tardor,
i ella em penetra les fines fibres,
em xopa per fora, per dins,
i jo em deixo amarar.

Avui he tastat la tardor
amb regust de terra mullada,
amb seques i retorçades fulles
que el vent voleia quan vol.

Avui he sentit música de tardor
dins la meva maduresa;
sonava a música de violoncel
refugiada en un capvespre.

Avui he abraçat la tardor
quan el sol ocultava el rostre
i volia  amagar-se de sobte
sota uns núvols vestits de grisor.

Avui he somiat que la tardor
s’aliava amb l’amiga primavera;
volien barrar el pas al temps
i a un hivern que, pacient, espera.

Pau FLeta


martes, 15 de noviembre de 2011

DIA MUNDIAL DE LA FILOSOFIA PER LA UNESCO

"La pràctica de la filosofia és una dinàmica que beneficia tota la societat. Ajuda a tendir ponts entre els pobles i les cultures i reforça l'exigència d'una educació de qualitat per a tots. A més, convida a respectar la diversitat cultural, l'intercanvi d'opinions i l'aprofitament col·lectiu dels èxits científics, la qual cosa és condició necessària per a un debat autèntic. El 17 de novembre, mobilitzem per explotar aquest formidable potencial transformador que tanca la filosofia."
Irina Bokova, directora general de la UNESCO
Missatge en ocasió del Dia Mundial de la Filosofia , 17 novembre 2011

jueves, 10 de noviembre de 2011

JOSEP MESTRE, "PERET", UN POETA DEL POBLE

Avui portem al nostre blog un poeta del poble, un ribetà boter, fill de boter que fa poesia: en Josep Mestre, “Peret”.

Des de ben petit -ens diu en Peret- li cridava l’atenció la poesia, copiava poemes que trobava als diaris i revistes, i se’ls aprenia de memòria. Aleshores, va escriure els seus primers poemes, cosa que ha seguit fent al llarg de la seva vida fins ara, que als 76 anys, acaba d’escriure l’últim.

S’inspira i fa poesia d’allò que té més a prop, el seu món: el carrer, el poble, les muntanyes, les vinyes i tot allò que l’atrau, que li crida l’atenció, que l’emociona. L’alegria i la tristesa són font d’inspiració per al nostre amic. En Peret, encara que no ho sembli, és un home de gran sensibilitat i una persona a qui la vida li ha donat moltes bastonades. Em comenta, en Peret, que li han demanat poemes per encàrrec i li costa molt. Ho ha de sentir i tenir la necessitat d’expressar alguna cosa, llavors surt tot seguit.

Els seus poetes preferits són Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Salvat-Papasseït i el que més: Josep M. de Sagarra, a qui ha recitat molts cops, emocionant-se cada vegada que ho fa.

Gràcies, Peret, per la teva poesia i per col·laborar al nostre blog.

(J. Ruiz Dugo)

El meu Carrer, el nostre Pi, el nostre Poble i el meu País

El meu carrer fa pujada,

es molt antic i ben cuidat,

on hi ha un Pi més antic encara

que és l’orgull de tot el veïnat.

Té la soca retorçada

de tants forts vents i tempestats

però ell altiu els planta cara

com protegint els vianants.

I quan ja s’apropa l’estiu,

dins la seva gran brancada

molts moixons hi fan el niu

i canten de matinada.

Testimoni mut de Ribes

durant tants anys de nostre història

quants records té a la memòria!

què diria si parlar pogués?

El meu Carrer fa pujada,

el nostre Pi és tan bonic!

el nostre Poble entre montanyes,

i Catalunya, el meu País!

Josep Mestre

Presentació del llibre "Brañaganda" de David Monteagudo a Villafranca del Penedès

El passat dissabte 5 de novembre vaig deixar-me caure per la presentació de la tercera novel·la del vilafranquí David Monteagudo, de títol Brañaganda. Totes les presentacions tenen un què de repetició, doncs no són altra cosa que posar en coneixement del públic un obra, en aquest cas literària. Però l’entitat organitzadora, el Club de Lectura del Casal de Vilafranca, va voler ruixar-nos amb dos gustos ben diferents: per una banda un aperitiu en forma de ball, ben treballat i plàstic, i per una altra una mena de tertúlia on els participants, cinc en total, van estar parlant una bona estona de literatura, de Monteagudo i Brañaganda, refusant, lògicament, desvetllar qualsevol passatge de la trama.

Cadascú té la seva visió de cada acte literari. A mi, potser com a autor, em va cridar molt l’atenció les paraules de Monteagudo quan es referia al seu editor, dient que era un luxe tenir un editor que faci d’editor en temps on els editors, i valguin les reiteracions, no fan altra cosa que portar a impremta llibres per a ser reproduïts. La feina d’editor ha estat sempre lletraferida: rebre originals, llegir-los, valorar la seva qualitat i jutjat si el mercat els rebria bé un cop convertits en llibres. A partir d’aquí la feina s’intensifica: cal rellegir-los tantes vegades com convingui, i guixar, afegir, corregir i donar opinió sobre el que l’autor hi ha abocat. Avui dia és una tasca d’emperador, ja que les editorials acostumen a inundar les llibreries amb nombroses novetats, moltes de les quals, molt em temo, no han passat mai per l’escàner d’un editor com cal. Les paraules de Monteagudo lloant l’editor són també un acte de satisfacció personal, de sentir-se estimat en un entorn on es treballa per a millorar la seva obra. Tant de bo aquest sigui el resultat final. Per a nosaltres, els seus lectors, és una garantia saber que l’editor s’ha pres seriosament l’obra que potser decidirem comprar algun dia.

De la novel·la us descobriré. Però per obrir boca us comentaré alguns “secrets”. Primer de tot que és una de les seves obres inicials, la segona que va escriure l’autor des que va decidir unir paraules en la pantalla d’un ordinador. El segon “secret” que el relat està ambientat en la Galícia rural i boirosa on Monteagudo va néixer fa uns anys. El tercer que per ella hi desfilen una sort de personatges que tenen un pòsit de reals, per no dir que fins i tot es va dir que en tenien vincles familiars i d’amistat amb el propi autor. Vet aquí un terreny poc ferm on fica l’arada Monteagudo, per allò de que gent propera es pot sentir al·ludida. I ai! No tothom encaixa amb esportivitat tot el que hom diu d’ell encara que sigui novel·lat i disfressat per personatge fictici.

De totes maneres cal esperar fer una capbussada en les pàgines de Brañaganda per a poder tenir una visió correcta de l’abast de les seves intencions. Capbussada de la qual en tindrem un tast quan Monteagudo ens visiti a l’Escorxador, segurament a primers d’any, per presentar Brañaganda. Llavors podrem recollir més dades per esbrinar si els seus objectius literaris s’assemblen als anteriors treballs seus, i si tenim al davant una eina per passar una bona estona, enriquir-nos literàriament i fruir d’un ritme dolç i frenètic en el pas de les frases com pocs autors saben donar a la seva narrativa. No en va una productora està actualment filmant el seu Fi, una pel·lícula que s’estrenarà durant l’any vinent a la qual, com no, desitgem tota la sort del món.

Juan Carlos Borrego

Crónica del Festival Internacional de Cine Fantástico de Catalunya, Sitges 2011 por Ignacio Rios

Un año más he tenido el placer de disfrutar del Festival Internacional de Cine Fantástico de Cataluña (Sitges), en el que pudimos disfrutar de unas 100 películas entre cortos y largometrajes. Como ha sido público el elenco ganador no creo necesario repetirlo aquí, pero sí comentar las películas que han concentrado la mayor parte de los galardones, así como mi selección personal.
A nivel oficial destacan 2 películas:
Red State de Kevin Smith ( EUA, 2011 ), que consiguió los premios a la Mejor Película y al Mejor Actor, Michael Parks, en la Sección Oficial Competición. Historia de adolescentes engañados por las promesas sexuales de una mujer madura que acaban en manos de un grupo de fanáticos religiosos.
Attack the Block de Joe Cornish ( UK, 2011 ), que reunió múltiples premios: Mejor Banda Sonora ( Steven Price ), Premio Especial del Jurado, Gran Premio del Público ( para mi el más interesante, dado que lo dan los aficionados ), Premio de la Crítica Jose Luis Guarner. Sorprende en esta película la unanimidad entre crítica y público. Trata de un grupo de adolescentes, en un edificio, defendiéndose de una invasión alienígena, con una buena dosis de humor inglés.
A nivel personal quiero destacar 2 películas:
Melancholia de Lars Von trier ( Dinamarca, Suecia, Francia y Alemania, 2010 ) de la Sección Oficial Fantástico Panorama y por lo tanto fuera de competición, ya acudía con cierta aureola tras su paso por Cannes y el escándalo producido por las declaraciones del director. Se trata de una atípica película sobre el fin del mundo, donde las relaciones entre dos hermanas son el hilo conductor del relato. Con una potente fotografía realzada por la música de Wagner ( Tristan e Isolda ).
Guilty of Romance de Sion Sono ( Japón, 2011 ) como Mejor Película de la Sección Oficial Competición Orbita. La mujer de un escritor famoso lleva una vida anodina y sumisa hasta que progresivamente se vea inmersa en una espiral de sexualidad y violencia irrefrenable. No se trata de una película recomendable para espíritus delicados, pero resulta impresionante el descenso a los infiernos de la locura de la protagonista.
ignacio rios ignaciorios@aol.es

miércoles, 9 de noviembre de 2011

Salida 6-11, Museo de Montserrat y Monasterio

Como parte de las actividades recreativo-culturales que programa y realiza Cor Literari del Garraf se programó para el domingo 6 de noviembre una excursión al Monasterio de Montserrat que incluía una visita al prestigioso museo con el que cuenta dicha abadía. A pesar de que la climatología no resultó ser la más apropiada para una excursión así, pues el día estuvo lluvioso y bastante fresco, no creo equivocarme si afirmo que la excursión ha sido un éxito tanto de organización como de disfrute; al menos es eso lo que he podido concluir yo por el intercambio de opiniones vertidas en torno a una bien servida mesa a la hora de la comida en el agradable pueblo de Monistrol de reminiscencias arquitectónicas medievales. La visita al monasterio propiamente dicha empezó por un ascenso con el cremallera que tan espectaculares vistas proporciona -tuvimos la suerte de que para entonces se aclaró un poco el cielo- por lo que no se amagó nada de la grandiosidad del paisaje.
Una vez en la explanada principal procedimos a la visita del para mí sorprendente museo, y digo sorprendente pues aunque es voz que su colección es buena, no la esperaba yo tanto ni tan variada: grandes maestros italianos clásicos (Tiepolo, Caravaggio -su San Jerónimo momentáneamente ausente--, Mantegna, Andrea Salerno, B. Pietro) Antiguos clásicos españoles como Luis de Morales y Pedro Berruguete, Greco -una preciosa Magdalena---, Goya. Universales varios como Rembrandt y Durero. Impresionistas y otros: Renoir, Monet, Sisley, Degás, Cézanne, Braque, Rouault y hasta el celebre norteamericano J. Singer Sargent. Picasso --- magnifico cuadro de un viejo de su primera época --- entre otros de posteriores épocas suyas. Miró. Dalí. Muy extensa, como sería de esperar la pintura catalana del XIX y del XX (Fortuny, Rusiñol, Mir, Casas, Veyreda, Cusachs, Meifren, Martí i Alsina, J. Llimona, Roig i Soler, F. Gimeno, Pruna, P. Gargallo, J. Clará entre otros). No podían faltar en la colección otros modernos españoles como Sorolla y Zuloaga. La lista no pretende ser exhaustiva.
Existe también en el museo una importante colección en una sala dedicada a ICONOS.
Otra importante sección del museo está dedicada a objetos arqueológicos de Egipto y Mesopotamia, entre ellos destaca una momia muy bien conservada y miniaturas de deidades egipcias. Podemos asegurar que fue una visita sin desperdicio.
Una vez acabada la detenida visita del museo algunos acudieron a escuchar los cantos de la escolanía, otros a hacer cola para visitar el camarín de la Virgen o para rezar, y otros, no los menos, para conocer el nuevo órgano instalado en el templo. A mi personalmente me pareció que la estructura del tal y su color encajan poco con la estética circundante.
Funicular de nuevo para el descenso e internamiento en el pueblo de Monistrol de Montserrat pues ya el apetito apremiaba. Tras la buena mesa el retorno al hogar.
Jorge A. Aguilar I.