domingo, 24 de enero de 2010

"Edgar Allan Poe" de Jorge Luis Borges

Pompas del mármol, negra anatomía que ultrajan los gusanos sepulcrales, del triunfo de la muerte los glaciales símbolos congregó. No los temía. Temía la otra sombra, la amorosa, las comunes venturas de la gente; no lo cegó el metal resplandeciente ni el mármol sepulcral sino la rosa. Como del otro lado del espejo se entregó solitario a su complejo destino de inventor de pesadillas. Quizá, del otro lado de la muerte, siga erigiendo solitario y fuerte espléndidas y atroces maravillas.

domingo, 17 de enero de 2010

Morella - Edgar Allan Poe (Ilustraciones de Xus Durán)

(Clikar sobre cada páginas para faciliar su lectura) Relato extraído del Magazine de Terror "Morbo" nº 15 Ilustrado por Xus Durán, miembro de esta tertulia, que ha querido contribuir a la sesión dedicada a Edgar Allan Poe del 23-01-2010

miércoles, 13 de enero de 2010

El Corb - Edgar Allan Poe

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge, meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers, vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta colpí d’improvís la porta del meu isolat recés. «Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés, tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre, cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés. Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés, la resplendent que anomenen pel nom els àngels només, i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés; mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna visita poc oportuna que vol entrar al meu recés, algú que suplica entrada al portal del meu recés; això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma: «Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia, tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.» Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés; tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància, tramava somnis que l’home no crec que mai somiés; tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura, i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només, el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només. Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa, i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés: «Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa; caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és, que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és; era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se, un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés, no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència, s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés, s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés; va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers: «No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és —vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?» Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta, si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers; no sé de persona nada que hagi estat mai honorada d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés, bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés, amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés. No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés; ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.» Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta, vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només, cants de llòbrega esperança, el greu recoble només de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia, pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés, desairós i abominable, què fóra allò que expressés amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més viag afigurar-me encara decantant a pler la cara damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes, i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes— no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire de l’encatifat brandaven invisibles encensers. «Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia per la teva melangia —consol i aquest nepentés per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!» Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!, sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada, llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és: a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?» Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!, digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després, aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida l’estimada beneïda que entre els àngels viu només, la radiant Leonora que entre els àngels viu només!» Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!», vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés! No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge, deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés! El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!» Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara, sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés; veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença, el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés, no es podrà aixecar —mai més!


Traducció de Xavier Benguerel Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall,

Emociones y sentimientos

Hace unos meses María Jesús Lara nos comentó que estaba muy entusiasmada con la lectura de “En busca de Spinoza” el último libro de Antonio Damaso. La invitamos a que presentara en nuestra tertulia su experiencia con ese texto. Partiendo de la base de que María Jesús es profesora y sus estudios han ido por el camino de la pedagogía y no por el de la ciencia. El sábado pasado, a pesar del gélido enero, nos sorprendió que treinta personas acudieran a oír la propuesta que nos hacia María Jesús: ¿Qué son los sentimientos? El libro de Damasio es muy denso y su contenido daría para muchas tertulias. Ya desde el inicio se convino en tratar parte del mismo y dejar las conclusiones para una próxima sesión en que se daría más tiempo para las intervenciones del público. La presentación, que había contado con la ayuda de otro tertuliano: José María Álvarez, resultó muy brillante y de gran interés para la mayoría de los asistentes, algunos de los cuales intervinieron con lectura de textos que hicieron mucho más comprensible y dinámica la sesión. Partiendo del "Conatus" de Spinoza que consiste en la fuerza vital de los seres vivos tendente a la conservación de la vida en las mejores condiciones posibles y a la reproducción. A la homeostásis que es el conjunto de regulaciones que el organismo desarrolla para su preservación. Para llegar a dar respuesta a ¿qué son las emociones? Una emoción es la reacción automática a un estimulo desencadenador externo que busca un ajuste homestático. Es un conjunto de respuestas químicas y neuronales que se desarrollan en el organismo sin conocimiento consciente. Siempre en organismo con competencia emocional. Las emociones se dan en el cuerpo y son previas a los sentimientos que se dan en la mente. Pero...¿qué es un sentimiento? En esencia, un sentimiento es una idea del interior del cuerpo. Un sentimiento de emoción es una idea del cuerpo cuando es perturbado por el proceso de sentir una emoción. Así, los objetos que se cartografían en el sentimiento son partes y estados del propio organismo. El sentimiento es un proceso mental y cognitivo mientras que la emoción es somático y corporal. Los sentimientos vendrían a ser como la lectura de las emociones. Dado que tanto el libro de Damasio como el contenido de la conferencia de María Jesús son muy amplios y complejos, invitamos a los asistentes a prepararse el tema para la próxima tertulia que se hará el mes de abril. La lectura del libro de Damasio "En busca de Spinoza" y en lo posible la “Ética” de Spinosa. Estas lecturas facilitarían la comprensión de todos estos conceptos. J. Ruiz María Jesús Lara ha querido que se publique el siguiente texto: Gracias a todos! Hola, amigos de la tertulia. Quiero daros a todos las gracias por vuestra participación, vuestro apoyo e interés en la presentación de ayer sobre el tema "¿Qué son los sentimientos?". Por mi parte, disfruté mucho, y espero que vosotros también encontraseis la sesión interesante y amena. Olvidé deciros al final algo importante, es un descuido inexcusable por el que , no obstante, pido disculpas: todo el mérito del montaje de diapositivas que sustentó mi presentación es de José María Álvarez, que trabajó mucho y muy bien para que ésta pudiera llevarse a cabo de una forma más entretenida y fácil de seguir. Muchas gracias a José María, ¡eres un crack! Bueno y dentro de unos días colgaré en este blog algo más del contenido de la presentación con la que daremos fin al libro de Damasio -que será el mes de abril-, para que vayáis haciendo boca. El tema ya no es arduo, como esta primera parte, y es muy interesante. Un saludo cariñoso para todos. Chus