martes, 14 de mayo de 2013

"L'Últim Abat" de Martí Gironell a les Tertúlies Literàries de Cor Literari a l'Escorxador de Ribes

El proper dissabte, 18 de maig a les 19 hores, a l'Escorxador de Ribes, es comentarà el darrer llibre de Martí Gironell "L'Últim Abat". Presentarà l'acte Benito Moreno Benitez.
L'escriptor de Besalú no ha pogut ser-hi a la tertúlia per  problemes d'agenda però s'ha ofert a fer-nos de guia a la visita que farà el Cor Literari del Garraf el 25 de maig  al Monestir Sant Benet de Bages. Pot ser una bona oportunitat  que el mateix autor de l'obra ens pugui ensenyar els llocs que han inspirat la seva novel.la i donar resposta a les nostres preguntes.

Reporoduïm l'entrevista que publica avui "Núvol"

 Com va ser que vas decidir-te a escriure L’últim abat?
De vegades, estirant un fil en surt un altre i és aquest altre amb el que enfiles l’agulla. Per escriure el meu anterior llibre, L’arqueòleg,  em vaig haver de documentar molt i vaig haver de remenar molta documentació de l’arxiu de Montserrat.  Així vaig saber que Montserrat va absorbir el monestir de Sant Benet de Bages l’any 1576, coincidint amb la mort del darrer abat de Sant Benet, el pare Pere Frigola.  A partir d’aquesta documentació vaig veure que el pare Frigola era tot un personatge en majúscules i amb totes les lletres.  Vaig veure que la seva història era força peculiar i vaig intuir que al seu darrera hi podia pescar una bona història a partir de la qual bastir l’argument d’una nova novel·la.
Està clar que sempre cal estar atent per si de cas, no?
Sí però és que a més, en aquest cas la casualitat també va jugar el seu paper. Resulta que vaig comentar a l’editorial la idea que portava amb aquesta nova història, però estava tan abocat ambL’Arqueòleg que la cosa va quedar en suspens.  Però a mitjan mes de gener de 2011, em truca l’editora i em diu que els de Món Sant Benet voldrien parlar amb mi, que a veure si hi podria anar un dia.  I tal dit tal fet, un dia, juntament amb l’editora vam anar-hi a dinar i els de Món Sant Benet em proposen anar-me a tancar durant un any en una antiga cel·la monàstica, que ara és una habitació normal i corrent, per fer la novel·la del pare Frigola.
Carai, doncs sí que és una coincidència. És com si de cop, totes les peces que han de propiciar la teva novel·la, es posessin al seu lloc. 
Doncs sí, i encara més. Resulta que Món Sant Benet, a part de tenir la Fundació Alícia, un hotel i dos restaurants, disposa d’uns espais on les empreses s’hi troben i fan estades d’uns quants dies, amb els seus treballadors per parlar de plans de futur, estratègies i una de les empreses que hi van anar va ser el Grup 62 i parlant de llibres i de feina, va sortir el meu comentari sobre l’abat Frigola. D’aquí va venir l’oferiment de Món Sant Benet de quedar-me un any al monestir dedicat a escriure.  És així com vam tirar endavant la història.
I finalment has estat tot un any visquent al monestir?
No hi he anat a viure però durant deu mesos he entrat i sortit del monestir com si fos casa meva. Això m’ha permès treballar des d’allà, amb tot el silenci i tots els recursos que pogués necessitar.  També he pogut parlar amb gent de la comarca que m’han posat sobre la pista de tradicions d’aquella època, de conèixer la idiosincràsia de la gent i del Pla del Bages.  Viure a Sant Benet ha estat un privilegi perquè m’ha permès escriure des de l’escenari en el qual passa l’acció de la novel·la i més, tractant-se de novel·la històrica. Ho dic de debò, ha estat una experiència tan increïble que encara ara me’n faig creus que ho hagi pogut fer.
Creus que sense instal·lar-te al monestir de Sant Benet hauries pogut portar a terme la novel·la igualment?
Segurament hauria escrit la història del pare Frigola igualment, però estic segur que el resultat final hauria sigut molt diferent.  El fet de viure al monestir ha aportat el valor afegit d’haver pogut trepitjar el territori, enfilar-me fins a les Brucardes, cap a l‘ermita de Sant Valentí, seguir el recorregut del riu Llobregat, conèixer la geografia, els noms, la gent, les tradicions, les ermites, les llegendes, perquè tot això també hi és a la novel·la.  Està clar que si hagués volgut, consultant algunes webs i entrant en alguns arxius a remenar papers també me n’hauria pogut sortir però és clar, no és el mateix.  Tancar l’ordinador, baixar unes escales de cargol i plantar-me al mig del claustre de Sant Benet de Bages, amb els còdols que va fer portar del riu Llobregat el mateix pare Frigola, mirar-me i remirar-me i avui veure’ls diferents, demà d’una altra manera i demà passat d’una altra, tots els motius que hi ha als capitells, entrar dins el celler i imaginar-me coses, passar pel passadís que donava accés a la presó i imaginar què podia passar allà dins… Tot això es pot llegir a la novel·la.
Qui era el pare Pere Frigola?
Va ser el darrer abat que va tenir Sant Pere de Bages i que va morir l’any 1576.  Era un home que no tenia manies ni miraments i si havia de posar algú a l’escarni públic i lligar-lo al costell, doncs ho feia.  Era un personatge molt característic del qual, paradoxalment, se’n sap molt poc.  És un dels abats que ha passat a la història de Sant Benet perquè va fer brillar el monestir aixecant-lo de les cendres de la misèria econòmica i moral en les que estava ensorrat.
Explica’m a grans trets, l’argument de “L’últim abat”.
La novel·la gira a l’entorn de la figura de Pere Frigola, l’abat  de Sant Benet de Bages que al llarg de 22 anys, des del 1554 fins al 1576, es fa càrrec del monestir, en un moment molt convuls de la Catalunya del segle XVI on la Inquisició i l’església tenien un paper molt important.  En aquest context l’abat Frigola intenta sobreviure com pot en el seu nou paper d’abat, entès com un càrrec més polític que no pas eclesiàstic i que l’obliga a ser un home d’estratègies i de maquinacions molt allunyat de la imatge que tindríem d’un monjo, és a dir, una persona serena, dedicada a l’estudi, a l’oració, a l’ora et labora tal i com resa la regla dels benedictins.
Ell agafa de l’ora et labora, la part del “labora” i decideix aixecar el monestir com sigui, amb totes les implicacions que això té en els pobles del voltant, als quals ha de cargolar a base d’impostos, conscient que aquests pobles s’aixecaran en una revolta que caldrà frenar.  Aleshores en Frigola tria d’entre la gent del poble, un home perquè sigui la connexió entre els uns i els altres i per tant, manipularà coses, com ell mai s’hauria pensat que faria.  Resulta molt interessant veure aquest doble joc i aquesta guerra constant que té amb ell mateix.  Crec que és interessant entrar-hi, capbussar-s’hi i veure què passa en aquests 22 anys que procuro recrear.
Les quatre primeres pàgines del llibre, però, presenten a un pare Frigola que acaba de morir.
Sí, la història comença quan el prior Onofre Reverter i un novici troben el pare Frigola mort i el prior explica què pot haver passat.  A partir d’aquí arrenca la història que recula 22 anys enrere, fins el moment en el que Pere Frigola és nomenat abat de Sant Benet de Bages.  El lector veurà com accedeix a aquest càrrec i perquè, com és el seu procés i la seva singladura fins arribar a aquest punt que és la seva mort.  I tot plegat enmig de les intrigues que suposava el fet que l’abat comanditari que controlava els abats dels altres monestirs, fos una figura posada a dit pel rei o pel papa de Roma. Per tant, en Frigola es veu enmig de l’estratègia que la corona de Castella -amb Felip II al capdavant- i la Congregació per l’Observança de Valladolid tenien traçada, per tal d’ensorrar els monestirs catalans, perquè quedessin despoblats i així poder-hi posar monjos castellans i de la seva corda.  L’objectiu últim era que un monjo castellà arribés a ser president de la Generalitat i des d’aquesta institució, establir una política de castellanització ferotge.
No se’n van sortir, no?
No, no se’n van sortir perquè hi va haver una sèrie de monestirs catalans, com Sant Benet de Bages, Sant Pau del Camp, Sant Cugat o Sant Pere de Besalú, entre molts altres, que es van encarar a Felip II i a la congregació de Valladolid dient-los que de cap de les maneres estaven d’acord amb aquesta actuació i que estaven disposats a fer el que calgués per frenar-los i evitar que l’agressió es completés.  És clar, tot això a la novel·la dóna peu a corrupcions polítiques i religioses. Tant els uns com els altres estaven disposats a fer el que convingués sense cap mena de mirament per aconseguir els seus objectius.
En els altres llibres que has escrit s’ha evidenciat que com a escriptor no t’atures mai en la simple recreació dels fets històrics, sinó que les teves novel·les estan trufades d’infinitat de detalls.  Passa el mateix en aquesta darrera?
 Efectivament.  Vull que el lector es capbussi en el text i es fixi en tot el que s’hi explica perquèL’últim abat és una novel·la que està plena de detalls.  Jo això ho cuido molt, des del llenguatge i les expressions fins a la gastronomia i el menjar descrit, perquè penso que és un bon vehicle a través del qual puc fer viatjar en la història: moments,  rituals, diàlegs àgils i vius, moments i personatges històrics determinats. Tot plegat és un tot. És una novel·la molt coral.
Al llarg d’aquest darrer any els lectors t’hem anat seguint a mesura que has escrit el llibre, a través del blog que vas obrir amb aquesta finalitat.  Aquesta ha estat una manera d’enllepolir el públic?
Estic molt content perquè després de cinc novel·les publicades, m’adono que tinc un públic que em va seguint.  Obrir el blog ha estat una manera de compartir amb els lectors tot el que he anat fent i que ells també siguin partícips de l’evolució de la feina.  N’estic molt content.  Tot i això, sempre cal seguir picant pedra i seguir treballant i escrivint amb ganes i amb il·lusió com fins ara.


1 comentario:

juan carlos borrego pérez dijo...

La visita amb el guiatge de l'autor va ser un encert. Vaig disfrutar molt de l'entorn i de l'escenari de la novel·la. Però també em quedo amb les explicacions de l'amic Pedro a la catedral de Manresa.Sense elles no haguessim entés els retaules. Una cosa. M'han escrit des del monestir confirmant-me que els arbres del claustre eren teixos replantats a mitjans del segle XX.