S'acaba l'any Sales-Calders-Tísner

Pere Calders, un conte breu

Espais blancs

A mi només em falta que em burxin perquè em senti inclinat a jugar a la contra. Vaig apartar la mà del meu amic —també amb suavitat—, tot dient-li:

—Doncs jo no ho veig pas així. Crec que l’home només té present. Des del temps més remot fins al futur insondable, tan sols ha pogut comptar amb cada instant de cada dia. La resta són records o somnis.

—I què? —em preguntà ell.

Es produí un silenci d’aquells que, per contradictori que sembli, donen cos a les paraules. Al final, vaig proposar-li que no ho toquéssim, que ho deixéssim tal com estava.

—Deixem-ho així —convingué l’amic, matant brutalment una prometedora controvèrsia.

Joan Sales, un poema

Vespre

Vespre, la teva llum alta i malalta es fon

com un bàlsam antic damunt el cos del món.

En el fons del teu pit ¡enyoro tantes hores

que no he viscut mai ! (Com els qui ja no són

i que s'estan, immòbils, a les rítmiques vores

d'un oceà oblidat i més que tu pregon...)

Vespre ¡que penetrants que són els teus calfreds,

els teus enyoraments malsans, les teves sets

sense nom ! El meu cor, fràgil llàntia nocturna,

tremola en la foscor, entre milers d'aquests

éssers que alcen el vol quan mor l'última espurna.

Sobre el meu front roent sento els teus besos freds.

¡ I que feble que sóc, Vespre, al fons del teu pit !

¡ Ah, que vingui de pressa la comprensiva Nit

a ungir amb oli d'oblit les secretes ferides !

Vespre, que feble sóc, que feble i que petit

al fons d'un oceà d'ombres, d'astres, de vides,

portant com un estigma damunt el front escrit

l'orgull, l'horror, el somni, l'odi — folles mentides.

Barcelona, 1935.

Tísner, dues vinyetes   

                                           Any 1934

                                                                                

                                           Any 1981