Pocs eren els qui coneixien ( i molts desconeixen encara) l’obra poètica d’aquesta autora polièdrica. Una obra personalísima, d’una enorme qualitat i força, que resisteix qualsevol cara a cara amb clàssics venerats com Baudelaire, o Rilke, i per mitjà de la qual es fa un lloc en el cànon del poetes.
Mercè Rodoreda decideix escriure en vers a París, a partir de l’any 1946 en plena època negra, com ella mateixa defineix el seu moment personal d’aleshores: sola, refugiada de guerra i embolicada en una complexa relació sentimental. Enmig d’aquest trontollament personal decideix postergar qualsevol projecte de novel-la i es concentra en altres activitats com ara la pintura, o a conrear altres gèneres com el conte, la poesia i el poema en prosa. Però una circumstància ben curiosa va propiciar que assagés de fer poemas de manera continuada i a fons. Ho explica tot seguit la seva propia veu:
“I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos –sense saber escriure a màquina- els escrivia picant les lletres amb un dit. A l’últim el mal em va passar tal com havia vingut.”
Empesa, doncs, per un cúmul d’estímuls, limitacions i crisis, la narradora emprengué la nova aventura literària entre el 1947 i 1950, ben adquirit ja el seu bagatge d’escriptora experimentada. En el seu treball poètic Mercè Rodoreda escull la complexitat del sonet, influida tal vegada per l’obra i el consell del seu gran mestre Josep Carner, amb qui mantingué una fructífera relació epistolar entre 1939 i 1953. Tanmateix és a Carner a qui s’ha d’atribuir la responsabilitat directe del despertar a la poesia de Mercè Rodoreda. Una poseia elegant, continguda, ben cisellada, amb un acusat influx decadentista i simbolista (preferentment d’escola francesa: Mallarmé, Verlaine, Valéry). Conceptualment es tracta d’una lírica on l’al-lusió textual conviu amb una forta tendència vers un to d’incís elegíac, com a resultat de l’adequació verbal del seu univers amarg i dolençós o, amarat de malencolia.
(Aquest resum ha estat elaborat a partir de l’extensa introducció a l’obra de Rodoreda, a cura d’Abraham Mohino i Balet, inclosa en l’edició del volum.)
I ,ara, a tall de tast: un parell de poemas.
Antònia Sabater
Abril 2008 per al blog de Corliterari
Nausica ( de: Món d’Ulisses – Mercè Rodoreda)
L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
Em seguiran com cintes… (d’ Amor i de Mort – Mercè Rodoreda)
Em seguiran com cintes desplegades
rius i camins fins a la meva nit
i amb arrels d’ombra ben endins del pit
l’angoixa de les coses oblidades.
En tu mateix em cercaràs debades,
pàl-lid que vas morir esfereït:
tot el meu fang amb el teu fang junyit
apartaràs amb mans desesperades.
Encar viuré, entre les boires presa,
secreta flor en l’aire dolç suspesa,
i l’alba miraré de fit a fit.
Em giraré només una vegada,
de tants estius, de tants estels cansada,
per deixar el branc com un ocell ferit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario