domingo, 18 de marzo de 2012

"Reflexiu comentari" per Francesca Carmona


Quan la nostra ànima està feta de claror
només sap que surt el sol
il·lumina naixements
a totes les portes obertes
intenta obrir camins on arrelin llavors
vol ser germà de la germana rosada
i es vesteix de blanc com un nadó,
com el poltre nivi que segueix
els verds prats solitaris de l’esperança.

Quan la nostra ànima és, altra volta, crepuscle,
tan sols coneix capvespres
busca ombres en el bosc més proper
fa un truc a la finestra dels necessitats
recull gerds a la tardor amb la mirada
i com l’astuta rata, grisa o marró,
creua el llindar plenilunar
dels cementiris.

Però no… Si la nostra ànima és filla
del cim agosarat
i per això ens embrolla la vida
que ens fa fills del crepuscle,
quan ens enamorem de la claror,
ens fa dormir al cementiri
i desitjar l’albada.
Francesca Carmona Rodriguez

PS: Jorge, moltes gràcies pel teu poema, que m’ha inspirat aquest altre.

Aquest poema ha estat inspirat en el que va escriure Jorge Aguilar Incera,  

                                    REFLEXIVA VIDA

Si mi alma estuviera hecha de alba
sólo sabría de amaneceres
iluminaría los nacimientos
en el umbral de todas las puertas
abriría amplios surcos para las tiernas simientes
sería hermana caprichosa del rocío matinal
                        y vestiría acaso el blanco sayal de la pureza
como el albo cabrito que retoza
                        en el ambiguo verde de la esperanza.
                       
                        Si mi alma fuera en vez , hija del crepúsculo
                        sólo sabría de atardeceres
                        buscaría la sombra de los hayedos
                        picaría a la puerta de los enfermos
                        recogería la fruta caída en el tapiz casi otoñal
                        y como el sagaz lobo, de pardo vestiría
                        para cruzar el umbral lunar de todos los cementerios.
                        
                        Mas ay! Mi alma es hija del cenit imprudente
                        y por ello me enreda la vida
                        que me hace hijo del crepúsculo
                        cuando del alba me enamoro
                        y me hace en el campo santo
                        suspirar por la alborada.

No hay comentarios: