Quan la nostra ànima està
feta de claror
només sap que surt el sol
il·lumina naixements
a totes les portes obertes
intenta obrir camins on
arrelin llavors
vol ser germà de la
germana rosada
i es vesteix de blanc com
un nadó,
com el poltre nivi que
segueix
els verds prats solitaris
de l’esperança.
Quan la nostra ànima és,
altra volta, crepuscle,
tan sols coneix capvespres
busca ombres en el bosc
més proper
fa un truc a la finestra
dels necessitats
recull gerds a la tardor
amb la mirada
i com l’astuta rata,
grisa o marró,
creua el llindar
plenilunar
dels cementiris.
Però no… Si la nostra
ànima és filla
del cim agosarat
i per això ens embrolla
la vida
que ens fa fills del
crepuscle,
quan ens enamorem de la
claror,
ens fa dormir al cementiri
i desitjar l’albada.
Francesca Carmona
Rodriguez
PS: Jorge, moltes gràcies
pel teu poema, que m’ha inspirat aquest altre.
Aquest poema ha estat inspirat en el que va escriure Jorge Aguilar Incera,
REFLEXIVA VIDA
Si mi alma estuviera hecha de
alba
sólo sabría de amaneceres
iluminaría los nacimientos
en el umbral de todas las puertas
abriría amplios surcos para las
tiernas simientes
sería hermana caprichosa del rocío
matinal
y vestiría acaso el blanco sayal de la pureza
como el albo cabrito que retoza
en el ambiguo verde de
la esperanza.
Si mi alma fuera en vez
, hija del crepúsculo
sólo sabría de
atardeceres
buscaría la sombra de
los hayedos
picaría a la puerta de
los enfermos
recogería la fruta caída
en el tapiz casi otoñal
y como el sagaz lobo,
de pardo vestiría
para cruzar el umbral
lunar de todos los cementerios.
Mas ay! Mi alma es hija
del cenit imprudente
y por ello me enreda la vida
que me hace hijo del
crepúsculo
cuando del alba me
enamoro
y me hace en el campo
santo
suspirar por la
alborada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario