"Flama d'abril", Marià Manent

Flama d’abril

El dia que el lotus florí,

ai las! la meva ment era errabunda

i no n’havia esment. 

R. Tagore

Els arbres fan una boirina verda

pels caminals on queia el nou ruixim.

Al cel, el núvols, que la llum esquerda,

són una rosa, són un bell raïm.

El cor pesava com una despulla

i preguntava l’esperit:

Si el roser tendre ha tret la nova fulla,

jo no sabia, ni sentia re. 

No em fou amiga la claror somorta,

ni  la plugeta com els diamants.

Un sol desig es deturà a ma porta

i ara allargava totes dues mans.

bon pidolaire, que no us puc servir!

Els arbres pàl·lids fan una boirina:

cerqueu sopluig, però no pas en mi>

El meu desig tornava, amb la requesta,

i la flameta ja em prenia el cor:

s’alleugeria de la grisa vesta

i esdevenia com la brasa d’or.

I el cor parlà, transfigurat:

sota aquests arbres, que són tan humans,

amb l’amigueta de la vesta clara

mirés com cauen tots els diamants! 

Diria “Mira el dolç avet com plora

i l’àrber tendre, amb el plomall d’argent”.

I passaria per la nostra vora

l’àngel que porta una estrelletaa ardent.

I jo diria “Qui pogués haver-la,

perquè l’amiga la portés al pit!”

I es desfaria un núvol rosa-perla,

Deixant aromes vagues en la nit.>

(De La collita en la boira, 1920.)