Teresa Costa-Gramunt presenta el seu darrer llibre "DONA I ART" a l'Escorxador de Ribes el 5 de febrer

Teresa Costa-Gramunt torna a COR LITERARI GARRAF, aquesta vegada a presentar el seu darrer llibre "DONA I ART". Presentarà l'acte María Piedad Ezpitia del Recó de Donas de Ribes. El text de Vinyet Panyella publicat en el seu blog QUADERN DE TERRAMAR és una molt bona presentació a més d'un regal per a tots. DONA I ART, DE TERESA COSTA-GRAMUNT, O LA CREATIVITAT EN HARMONIA No s'hi val començar un llibre pel darrer capítol. O sí, quan es tracta d'un assaig que finalitza pronunciant-se en favor de l'aiguabarreig del cor i de la ment, del coneixement i de la sensibilitat, dels dos pols extrems per on batega la pulsió creativa. Dona i art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània Edicions) és una obra de llarg recorregut que conclou amb una de les pressuposicions més cares a l'escriptora, com és la recerca de l'harmonia per la via de la creativitat. Aquesta és una de les motivacions més importants de la seva escriptura, potser l'essencial, a partir de la creença que l'art forma part de la dansa còsmica de l'energia que, asseveren els científics, no es destrueix sinó que es transforma. A Dona i art l'escriptora es presenta des del doble vessant de la reflexió i la pròpia experiència literària i artística dedicada a les dones artistes que ha anat trobant al llarg del seu camí. El cúmul d'articles i intervencions que configuren aquesta obra palesa l'intens recorregut des de la contemplació i la reflexió artístiques vorejat per les paraules de Kandinsky, Maria Zambrano, Diego Rivera, Araceli Rico, Frida Kahlo, Claude Lévi-Strauss i Amparo Serrano de Haro a manera d'obertura dels capítols que configuren aquest altar laic a la deesa Lilâ, la creativitat en estat pur que l'escriptora no cessa d'invocar des de ja fa molt de temps; de fet, des de sempre. Teresa Costa-Gramunt recorre les fronteres per on han passat els gèneres literaris convencionals, ara esborrades per una voluntat expressiva que defuig encasellaments i classificacions de precisió, perquè l'escriptura requereix la més àmplia llibertat per aquells que creuen – que creiem – que l'impuls expressiu no té límits. Parlem, doncs, d'escriptura en estat pur que es decanta cap a la prosa poètica en la dicció, l'article en la forma, l'assaig en el contingut. L'extensa nomenclatura femenina que transcorre entre Angelica Kaufmann a Gabrielle Münter, de Tamara de Lempicka a Frida Kahlo, de Susan Sontag a Gala Dalí s'ordena en set apartats que ajuden a situar el prisma amb què es presenten figures i obres, algunes com a primers plans, altres a manera de retrats de fons – les dones de Hopper, que eren una de sola, la seva muller... -. Hi ha escriptores que pinten, com Mercè Rodoreda. D'altres, com Frida Kahlo, compten amb un capítol monogràfic. El lector hi trobarà contemporànies com Conxa Ibàñez, Maria Assumpció Reventós, Waltraud Masackek, la pintora Carme Riera, Adelaida Murillo, Florència Coll... Són dones que des de “l'estadi auroral” on viuen “s'enlairen espiritualment i eixamplen els seus horitzons humans. Són dones que viatgen cap endins i cap enfora dels seus límits temporals, tot despertant i reflectint la realitat de l'ésser humà viscuda, naturalment, des d'un cos de dona.” L'obra ha estat ideada amb intenció i propòsits concrets, com són els d'atorgar més visibilitat a les dones artistes a partir de la voluntat de contribuir al pòsit de sedimentació que fa créixer la construcció cultural. El mateix fet que es tracti de cròniques escrites sobre esdeveniments (exposicions, presentacions, col.loquis...) reforça la mateixa idea de la construcció de la cultura, per sedimentació de coneixements i d'aproximacions. I per bé que el que Dona i art presenta és la tria que l'autora ha decidit, el panorama és ampli, generós, eclèctic, suggerent. M'aturo en algunes de les artistes. Gabrielle Münter de la Galeria Lenbach, a Munich, en companyia de Kandinsky i en solitari a la seva casa de Murnau, que va saber pintar ulls endins l'amalgama de somni i reflexió; Suzanne Valadon, model de models, entre la fúria d'un caràcter indomable, la voluntat persistent de convertir-se en artista, el llarguíssim camí recorregut en la vida i en la mort vers el seu definitiu reconeixement; la pintura autobiografia, esqueixada i radical de Frida Kahlo... Elles, i totes les altres, han exercit la força de l'atracció de la creativitat,que és font retroalimentació permanent. Teresa Costa-Gramunt, que ho sap, l'exerceix des de la saviesa com a vocació, la costància com a actitud i des del guany, assolit, de l'harmonia cobejada.