domingo, 24 de enero de 2010
"Edgar Allan Poe" de Jorge Luis Borges
domingo, 17 de enero de 2010
Morella - Edgar Allan Poe (Ilustraciones de Xus Durán)
miércoles, 13 de enero de 2010
El Corb - Edgar Allan Poe
Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre, cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés. Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés, la resplendent que anomenen pel nom els àngels només, i aquí baix, de nom, mai més.
I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés; mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna visita poc oportuna que vol entrar al meu recés, algú que suplica entrada al portal del meu recés; això deu ser i no res més.
Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma: «Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia, tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.» Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés; tan sols tenebres, res més.
Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància, tramava somnis que l’home no crec que mai somiés; tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura, i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només, el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només. Simplement això i res més.
De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa, i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés: «Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa; caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és, que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és; era el vent i no res més!»
Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se, un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés, no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència, s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés, s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés; va asseure-s’hi, no res més.
L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers: «No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és —vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?» Va respondre el Corb: «Mai més.»
M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta, si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers; no sé de persona nada que hagi estat mai honorada d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés, bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés, amb un nom tal com «Mai més».
Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés. No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés; ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.» Llavors va dir el Corb: «Mai més.»
Corprès per una resposta proferida tan a posta, vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només, cants de llòbrega esperança, el greu recoble només de “Mai més, mai més, mai més.”»
Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia, pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés, desairós i abominable, què fóra allò que expressés amb tant de grallar «Mai més».
Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més viag afigurar-me encara decantant a pler la cara damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes, i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes— no podrà estrènyer mai més!
Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire de l’encatifat brandaven invisibles encensers. «Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia per la teva melangia —consol i aquest nepentés per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!» Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!, sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada, llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és: a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?» Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!, digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després, aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida l’estimada beneïda que entre els àngels viu només, la radiant Leonora que entre els àngels viu només!» Va respondre el Corb: «Mai més.»
«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!», vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés! No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge, deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés! El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!» Va respondre el Corb: «Mai més.»
I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara, sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés; veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença, el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés, no es podrà aixecar —mai més!
Traducció de Xavier Benguerel Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall,
Emociones y sentimientos
sábado, 19 de diciembre de 2009
Intercanvi en època de crisi
viernes, 18 de diciembre de 2009
¿Qué son los sentimientos?
miércoles, 9 de diciembre de 2009
Fira d'Intercavi de Ribes
lunes, 7 de diciembre de 2009
“Hablemos de Ópera” en l'Escorxador de Ribes.
miércoles, 4 de noviembre de 2009
"La Fe Bahá'í" en el Escorxador de Sant Pere de Ribes.
El próximo sábado 7 de noviembre, a las 19 h, Cor Literari, recibe en su tertulia a Xus Durán que nos hablará de “La Fe Bahá'í”. Nada se ha hablado de contenidos, pero conociendo a Xus, sabemos que se tratará de presentar esta religión desconocida para muchos de nosotros y que responderá a todas nuestras preguntas y dudas.
Nuestra tertulia queda abierta a cualquier otro grupo religioso que quiera exponer su doctrina desde una visión informativa, nunca como un escenario de proselitismo.
Cor Literari
viernes, 30 de octubre de 2009
Xerrades de Tardor a l'entitat GER de Ribes
divendres 16 d'octubre
Decreixement i l'economia comunitària
Enric Duran
divendres 23 d'octubre
El treball de la cultura
Bieve Moya
divendres 30 d'octubre
La setmana tràgica
Dolors Marín
divendres 6 de novembre
Tractament de residus a l'àrea Metropolitana
Josep Tàrrega
Xerrades en Off
Dissabte 31 d'octubre
Presentació de la secció d'exploracions subterrànies
Alejandro Serrano
Nicolàs Burton
Santiago Serrano
dissabte 7 de novembre
La lluita antifeixista a Madrid
El cas d'en Carlos
membre plataforma antifeixista de Madrid
Les xarrades es realitzaran a les 8 del vespre a la sala d'actes de l'entitat GER a Ribes.
martes, 27 de octubre de 2009
+ que MÚSICA a Sant pere de Ribes
EL CICLE "MÉS QUE MÚSICA" APROPA LA MÚSICA CLÀSSICA I LA NOVA CANÇO A TOTS ELS PÚBLICS.
L'Ermita de Sant Pau, l'Esglèsia de Santa Eulàlia i el Centre Parroquial obren les seves portes als clàssics indispensables.
Cal recolzar amb la nostre assistència iniciatives culturals com aquesta. A la web de l'Ajuntament trobareu informació.
http://www.santperederibes.org/
Cor Literari Garraf

sábado, 10 de octubre de 2009
"Una Tardor de cinema" a la Biblioteca Josep Pla de lesRoquetes
15 d’octubre: “Les vacances de Mr. Hulot”, de Jacques Tati. Presenta: Francesc Carnicer.
22 d’octubre: “La cabina”, d’Antonio Mercero. Presenta: Manel Pérez.
29 d’octubre: “La ola”, de Denis Gensel. Presenta: Miquel Muç Valls.
5 de novembre:”Luna Nueva”, de Howard Hawks. Presenta: Antoni Manel Rivero.
12 de novembre: “La pesadilla Darwin”, de Hubert Sauper. Presenta: José Ruiz.
19 de novembre: “Z”, de Constantin Costa-Gavras. Presenta: Ángeles Bistuer.
26 de novembre: Per determinar
3 de desembre: Per determinar
10 de desembre:” Forbidden Planet”, de Fred M. Wilcox. Presenta: Ramón Sanromà.
17 de desemrbe: Per determinar
domingo, 4 de octubre de 2009
"Trajecte final" Manuel de Pedrolo
La próxima tertulia, 17-10-09, se comentará el libro "Trajecte final" de Manuel de Pedrolo.
Presentará la tertulia Antonio Martínez Juárez que nos ha enviado el siguiente texto:
Nunca podré ser crítico frente a nada de lo escrito por Manuel de Pedrolo. Lo aprecio demasiado como amigo literario. En él aprendí a leer en esa lengua sin esquinas, de ojos glaucos y jotas impronunciables que es la lengua catalana. Ignoro si es o no un excelente escritor en el sentido clásico, lo que si creo es que fue un hombre impelido por la necesidad a expresarse por esa inefable hiperestesia con que perciben el mundo y sus avatares algunas personas, y que lo hizo de forma clara y comprometida, con la libertad como tema esencial fuera cual fuera la técnica y el género escogido. Y no pocos ni fútiles acontecimientos tuvo que vivir Manuel de Pedrolo. Nacido en el pueblo de l’Aranyó, en la comarca de La Segarra, en 1918 (haced cuentas y comprobad a qué edad quedaron desbaratados proyectos, aspiraciones y propósitos de aquel joven por el bélico torbellino de la guerra civil y la derrota de su mundo), pronto empezó a transcribir la realidad cribada por su ingenio. Ningún género le fue ajeno. Desde la poesía, el teatro y la novela, a través de miles de páginas de toda condición, desde la ciencia ficción a la novela negra y el relato erótico, pasando por la novela social, construyó su mundo literario con esa fiebre creativa que no evalúa otra conveniencia que el amor por la lengua que lo eligió, intuyo que supeditando la excelencia a la inteligibilidad de su oficio, sin abdicar por ello de su capacidad de experimentar en una lengua entonces proscrita y a sabiendas de su escaso público (muchas de sus obras no se editaron hasta después de décadas de haber ser escritas) A mí me gusta adentrarme en el mundo de Manuel de Pedrolo, de la mano de su voz y sentir, entre la ingenuidad y la malicia, la imaginación y la realidad, las enseñanzas que preñan su talento. De todo eso, y de más, podemos hablar en la próxima tertulia, si os place. Un abrazo.
sábado, 3 de octubre de 2009
"DOMINGO" de Antonio Martínez Juárez
-Si se quedan aquí, hasta luego entonces, señora Engracia –dice el anciano.
-¿No entra usted? –pregunta el hijo.
-Es anarquista, hijo –dice la madre adelantándose a la respuesta del viejo y torciendo el gesto-. No logro hacer carrera de él.
-Es el único defecto de su madre, joven, creer que la política y los políticos llevan a alguna parte que no sea su propio interés.
-Ya que no es usted creyente de la democracia, sea al menos práctico y ayude a que los fascistas (ella dice facistas) no mangoneen nuestra vida.
-El fascismo no es un color, señora Engracia, es una amplia gama que abarca el espectro entero de la política. Si se acepta este juego sucio da igual la zona del campo en que uno juegue: la mierda nos esquichará a todos.
-¿Lo ves, hijo? Gracias a ese pensar perdimos la guerra…
-Y por lo que veo, van ustedes a perder la amistad -dice el hijo.
-No hay miedo -replica el anciano-. La madre de usted es un ángel, fieramente humano, como dijo el poeta, pero un ángel.
-Adulador -reprocha con picardía la señora Engracia-. Venga, no se haga de rogar y entre a votar conmigo.
-Como todos, yo también tengo un precio para tamaña traición de mis ideales, y usted sabe cuál es, señora –dice el viejo atusándose un bigote que hasta hace nada tuvo.
-Entonces me temo que la izquierda se quedará una vez más sin su voto.
Y entre carcajadas se despiden.
La calle es empinada. Hoy es domingo, y los domingos dan canelones para comer, y crema catalana de postre.
Antonio Martinez Daitano
viernes, 2 de octubre de 2009
Exposició "El segle del Jazz" a CCCB
jueves, 24 de septiembre de 2009
Próximo sábado presentación del libro:"En el nombre del padre y del hijo. La Biblia en el cine" - Pepe Gutiérrez-Álvarez
58a FIRA del LLIBRE D'OCASIÓ ANTIC I MODERN a Barcelona
Fins el 4 d'Octubre podem donar un volt pel Paseeig de Gràcia de Barcelona i gaudir de molts llibres que aquest any amb això de la crisi hi ha autèntiques oportunitats.
L'edició d'enguany presenta un monogràfic dedicat a la cultura tradicional i a l'obra de Joan Amades, amb motiu del 50è aniversari de la seva mort.
Sort! i que trobeu una d'aquestes joies que busqueu. Es tracte de buscar, remenar i ensumar sense pressa.
miércoles, 9 de septiembre de 2009
Debate en torno a "La ola"
Éramos muchos los tertulianos que habíamos visto la correcta película de Dennis Genser “La Ola”. Todos habíamos quedado “tocados” por el influjo de la ola y el interrogante que el film nos plantea: ¿creías que no se podría repetir?.
El sábado, 5 de setiembre, se dedica la tertulia a debatir sobre las cuestiones que plantea esta cinta.
José María Álvarez había preparado una excelente presentación a modo de sinopsis. Unas cuantas fotos con textos claves en la película y sus hábiles intervenciones, sirvieron para recordar los momentos fundamentales de la cinta así como sus mensajes claves.
La mayoría de intervenciones respondían positivamente a la pregunta pues creen que es posible que el experimento del profesor Rainer llegue al mismo resultado, en contextos propensos a ser caldo de cultivo para el resurgir de ideologías extremas.
Otros hacían extensible el problema hacia la formación de bandas violentas y sectas. Su modus operandis y formación de los grupos sigue un sistema similar al descrito en “La Ola”.
Una tertuliana mantenía la postura de que no tendrían nada de malo estas “olas” si se orientan al bien, a un fin positivo. Su pregunta era: ¿En qué punto se convierte el proyecto en perverso?. La respuesta más contundente fue: en el momento en que designa a un enemigo, alguien contra quien luchar, -en la película- quiero que el techo caiga sobre nuestros enemigos.
Otra, defiende que sistemas similares se utilizan en los cursos de empresas para mejorar la autoestima de los empleados, organización y en definitiva: hacer que las empresas funcionen. Que nada de perverso hay en el sistema pero si en los fines.
Uno de nuestros compañeros dice que la clave está en pasar de”Jo” al “nosotros” ya que ello llevaría a la existencias de “ellos” elemento al que combatir o eliminar.
Un asistente que pertenece al grupo víctima del nazismo, nos cuenta su experiencia personal. Tras su licenciatura en La Sorbonne de Paris, y su interés por conocer las raíces y lugares dónde se larva esa ideología, viaja a Munich. Allí descubrió que es en sus cervecerías, a modo de cuevas o cavernas donde se desarrolló, en sus inicios, el nazismo, no en las escuelas u universidad como plantea el film de Genser.
Debutaba como moderador Juan Ramón Chias que consiguió una importante participación en un clima relajado sin que estuviera exento de la confrontación de ideas. Tertulias como esta dan sentido a nuestras reuniones.
J. Ruiz Dugo
domingo, 2 de agosto de 2009
¿PASOS DE " CEBRAS " O DE " BURROS " ?
Las cebras son unos animales simpáticos que se pasan el día retozando por las sábanas africanas, son muy parecidas al "burro catalán" pero en pijama.
Aquí que somos agudos y originales, a los pasos de peatones le llamamos "pasos de cebras". Supongo que por las franjas blancas sobre el asfalto. Esos "pasos" suelen ser lugares de peligroso encuentro entre vehículos y peatones.
Algunos viandantes al grito mental de "YO TENGO LA PREFERENCIA" se lanzan a cruzar manifestando un temerario desprecio por su vida y la de los demás. ¿Dónde irán algunos con tanta prisa?... Tal vez a por su coche que lo tienen en zona azul?...
Convencidos de que "LA PREFERENCIA ES MIA" cruzan sin mirar ni a izquierda ni a derecha, y no suelen detener ni mínimamente su paso para ceder "la preferencia" al vehículo.
Cruzan como quien se ha tragado un sable, gesto altivo, lento contoneo. Están en su dominio. Cuando cruzan la circulación se para, y eso debe producirles morbosa satisfacción. Si llevan un cochecito con un bebé lo meten literalmente en el frontal de un coche. El niño no es el culpable, si tuviese conocimiento bajaría de su cochecito y se iría andando, pues está en manos peligrosas, las de una persona soberbia que está segura de tener la PREFERENCIA... ¡QUE SE PAREN TODOS QUE PASO YO!
Xus Durán









