Teresa Costa-Gramunt torna a COR LITERARI GARRAF, aquesta vegada a presentar el seu darrer llibre "DONA I ART". Presentarà l'acte María Piedad Ezpitia del Recó de Donas de Ribes.
El text de Vinyet Panyella publicat en el seu blog QUADERN DE TERRAMAR és una molt bona presentació a més d'un regal per a tots.
DONA I ART, DE TERESA COSTA-GRAMUNT, O LA CREATIVITAT EN HARMONIA
No s'hi val començar un llibre pel darrer capítol. O sí, quan es tracta d'un assaig que finalitza pronunciant-se en favor de l'aiguabarreig del cor i de la ment, del coneixement i de la sensibilitat, dels dos pols extrems per on batega la pulsió creativa. Dona i art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània Edicions) és una obra de llarg recorregut que conclou amb una de les pressuposicions més cares a l'escriptora, com és la recerca de l'harmonia per la via de la creativitat. Aquesta és una de les motivacions més importants de la seva escriptura, potser l'essencial, a partir de la creença que l'art forma part de la dansa còsmica de l'energia que, asseveren els científics, no es destrueix sinó que es transforma.
A Dona i art l'escriptora es presenta des del doble vessant de la reflexió i la pròpia experiència literària i artística dedicada a les dones artistes que ha anat trobant al llarg del seu camí. El cúmul d'articles i intervencions que configuren aquesta obra palesa l'intens recorregut des de la contemplació i la reflexió artístiques vorejat per les paraules de Kandinsky, Maria Zambrano, Diego Rivera, Araceli Rico, Frida Kahlo, Claude Lévi-Strauss i Amparo Serrano de Haro a manera d'obertura dels capítols que configuren aquest altar laic a la deesa Lilâ, la creativitat en estat pur que l'escriptora no cessa d'invocar des de ja fa molt de temps; de fet, des de sempre.
Teresa Costa-Gramunt recorre les fronteres per on han passat els gèneres literaris convencionals, ara esborrades per una voluntat expressiva que defuig encasellaments i classificacions de precisió, perquè l'escriptura requereix la més àmplia llibertat per aquells que creuen – que creiem – que l'impuls expressiu no té límits. Parlem, doncs, d'escriptura en estat pur que es decanta cap a la prosa poètica en la dicció, l'article en la forma, l'assaig en el contingut.
L'extensa nomenclatura femenina que transcorre entre Angelica Kaufmann a Gabrielle Münter, de Tamara de Lempicka a Frida Kahlo, de Susan Sontag a Gala Dalí s'ordena en set apartats que ajuden a situar el prisma amb què es presenten figures i obres, algunes com a primers plans, altres a manera de retrats de fons – les dones de Hopper, que eren una de sola, la seva muller... -. Hi ha escriptores que pinten, com Mercè Rodoreda. D'altres, com Frida Kahlo, compten amb un capítol monogràfic. El lector hi trobarà contemporànies com Conxa Ibàñez, Maria Assumpció Reventós, Waltraud Masackek, la pintora Carme Riera, Adelaida Murillo, Florència Coll... Són dones que des de “l'estadi auroral” on viuen “s'enlairen espiritualment i eixamplen els seus horitzons humans. Són dones que viatgen cap endins i cap enfora dels seus límits temporals, tot despertant i reflectint la realitat de l'ésser humà viscuda, naturalment, des d'un cos de dona.”
L'obra ha estat ideada amb intenció i propòsits concrets, com són els d'atorgar més visibilitat a les dones artistes a partir de la voluntat de contribuir al pòsit de sedimentació que fa créixer la construcció cultural. El mateix fet que es tracti de cròniques escrites sobre esdeveniments (exposicions, presentacions, col.loquis...) reforça la mateixa idea de la construcció de la cultura, per sedimentació de coneixements i d'aproximacions. I per bé que el que Dona i art presenta és la tria que l'autora ha decidit, el panorama és ampli, generós, eclèctic, suggerent.
M'aturo en algunes de les artistes. Gabrielle Münter de la Galeria Lenbach, a Munich, en companyia de Kandinsky i en solitari a la seva casa de Murnau, que va saber pintar ulls endins l'amalgama de somni i reflexió; Suzanne Valadon, model de models, entre la fúria d'un caràcter indomable, la voluntat persistent de convertir-se en artista, el llarguíssim camí recorregut en la vida i en la mort vers el seu definitiu reconeixement; la pintura autobiografia, esqueixada i radical de Frida Kahlo... Elles, i totes les altres, han exercit la força de l'atracció de la creativitat,que és font retroalimentació permanent. Teresa Costa-Gramunt, que ho sap, l'exerceix des de la saviesa com a vocació, la costància com a actitud i des del guany, assolit, de l'harmonia cobejada.
jueves, 27 de enero de 2011
Teresa Costa-Gramunt presenta el seu darrer llibre "DONA I ART" a l'Escorxador de Ribes el 5 de febrer
Teresa Costa-Gramunt torna a COR LITERARI GARRAF, aquesta vegada a presentar el seu darrer llibre "DONA I ART". Presentarà l'acte María Piedad Ezpitia del Recó de Donas de Ribes.
El text de Vinyet Panyella publicat en el seu blog QUADERN DE TERRAMAR és una molt bona presentació a més d'un regal per a tots.
DONA I ART, DE TERESA COSTA-GRAMUNT, O LA CREATIVITAT EN HARMONIA
No s'hi val començar un llibre pel darrer capítol. O sí, quan es tracta d'un assaig que finalitza pronunciant-se en favor de l'aiguabarreig del cor i de la ment, del coneixement i de la sensibilitat, dels dos pols extrems per on batega la pulsió creativa. Dona i art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània Edicions) és una obra de llarg recorregut que conclou amb una de les pressuposicions més cares a l'escriptora, com és la recerca de l'harmonia per la via de la creativitat. Aquesta és una de les motivacions més importants de la seva escriptura, potser l'essencial, a partir de la creença que l'art forma part de la dansa còsmica de l'energia que, asseveren els científics, no es destrueix sinó que es transforma.
A Dona i art l'escriptora es presenta des del doble vessant de la reflexió i la pròpia experiència literària i artística dedicada a les dones artistes que ha anat trobant al llarg del seu camí. El cúmul d'articles i intervencions que configuren aquesta obra palesa l'intens recorregut des de la contemplació i la reflexió artístiques vorejat per les paraules de Kandinsky, Maria Zambrano, Diego Rivera, Araceli Rico, Frida Kahlo, Claude Lévi-Strauss i Amparo Serrano de Haro a manera d'obertura dels capítols que configuren aquest altar laic a la deesa Lilâ, la creativitat en estat pur que l'escriptora no cessa d'invocar des de ja fa molt de temps; de fet, des de sempre.
Teresa Costa-Gramunt recorre les fronteres per on han passat els gèneres literaris convencionals, ara esborrades per una voluntat expressiva que defuig encasellaments i classificacions de precisió, perquè l'escriptura requereix la més àmplia llibertat per aquells que creuen – que creiem – que l'impuls expressiu no té límits. Parlem, doncs, d'escriptura en estat pur que es decanta cap a la prosa poètica en la dicció, l'article en la forma, l'assaig en el contingut.
L'extensa nomenclatura femenina que transcorre entre Angelica Kaufmann a Gabrielle Münter, de Tamara de Lempicka a Frida Kahlo, de Susan Sontag a Gala Dalí s'ordena en set apartats que ajuden a situar el prisma amb què es presenten figures i obres, algunes com a primers plans, altres a manera de retrats de fons – les dones de Hopper, que eren una de sola, la seva muller... -. Hi ha escriptores que pinten, com Mercè Rodoreda. D'altres, com Frida Kahlo, compten amb un capítol monogràfic. El lector hi trobarà contemporànies com Conxa Ibàñez, Maria Assumpció Reventós, Waltraud Masackek, la pintora Carme Riera, Adelaida Murillo, Florència Coll... Són dones que des de “l'estadi auroral” on viuen “s'enlairen espiritualment i eixamplen els seus horitzons humans. Són dones que viatgen cap endins i cap enfora dels seus límits temporals, tot despertant i reflectint la realitat de l'ésser humà viscuda, naturalment, des d'un cos de dona.”
L'obra ha estat ideada amb intenció i propòsits concrets, com són els d'atorgar més visibilitat a les dones artistes a partir de la voluntat de contribuir al pòsit de sedimentació que fa créixer la construcció cultural. El mateix fet que es tracti de cròniques escrites sobre esdeveniments (exposicions, presentacions, col.loquis...) reforça la mateixa idea de la construcció de la cultura, per sedimentació de coneixements i d'aproximacions. I per bé que el que Dona i art presenta és la tria que l'autora ha decidit, el panorama és ampli, generós, eclèctic, suggerent.
M'aturo en algunes de les artistes. Gabrielle Münter de la Galeria Lenbach, a Munich, en companyia de Kandinsky i en solitari a la seva casa de Murnau, que va saber pintar ulls endins l'amalgama de somni i reflexió; Suzanne Valadon, model de models, entre la fúria d'un caràcter indomable, la voluntat persistent de convertir-se en artista, el llarguíssim camí recorregut en la vida i en la mort vers el seu definitiu reconeixement; la pintura autobiografia, esqueixada i radical de Frida Kahlo... Elles, i totes les altres, han exercit la força de l'atracció de la creativitat,que és font retroalimentació permanent. Teresa Costa-Gramunt, que ho sap, l'exerceix des de la saviesa com a vocació, la costància com a actitud i des del guany, assolit, de l'harmonia cobejada.
jueves, 20 de enero de 2011
EL JABATO i EL CAPITAN TRUENO a càrrac de Xavier Garriga a la Biblioteca Cardona de Vilanova
Divendres 21 de gener a les 19h xerrada sobre els còmics El Jabato i El capitán Trueno a càrrec de Xavier Garriga i amb la col·laboració d'Esteve Albiol.
Estem tots convidats.
Biblioteca Armand Cardona Torrandell, carrer Menéndez y Pelayo, 15 Vilanova i la Geltru
martes, 18 de enero de 2011
A SANGRE FRIA. UN GRAN LIBRO, UNA GRAN PELICULA
En 1959, Truman Capote, escritor y guionista de cine ya bien conocido por el público americano, decidió escribir un relato sobre un reciente crimen ocurrido en el pueblo de Holcomb, Kansas: cuatro miembros de una familia habían sido asesinados en su propia casa, aparentemente sin motivo.
En un principio, Capote pretendía escribir un relato costumbrista, donde tendría menos importancia el crimen en sí, que su efecto entre las gentes de una comunidad tan pequeña y típica del Medio Oeste como Holcomb. Pero, cuando apenas había empezado su trabajo, los culpables fueron detenidos, y eso cambió por completo el objeto de su libro. Ahora ya no iba a hablar solamente de las víctimas y sus vecinos. Contaría también la historia de los asesinos.
Lo que emergió, cinco años después, fue una obra dura e intensa, que se convirtió en el primer exponente de un nuevo género literario: la novela no ficticia. Es decir, un relato construido con las técnicas de la literatura de ficción, pero basada en hechos y personajes reales.
A SANGRE FRIA fue una obra polémica desde su aparición. Para muchos, era una de las obras cumbre de la literatura moderna, para otros, un artificio destinado a explotar el morbo del público.
En todo caso, para Truman Capote fue su obra más importante y la que le marcó para el resto de su vida. El mismo declaró en cierta ocasión: 'Escribir el libro no me resultó tan difícil como tener que vivir con él'.
Solo un año después de su publicación, A SANGRE FRIA fue llevada al cine por Richard Brooks, cineasta de fuerte personalidad que sin dejar de ser extremadamente fiel al libro, supo enriquecerlo con nuevos matices, creando un verdadero alegato contra la pena de muerte.
El próximo sábado, nuestra tertulia será muy completa puesto que no solo debatiremos el libro, sino que tendremos oportunidad de ver también esta película. Pocas veces, literatura y cine han combinado de una manera tan eficaz.
José María Alvarez
miércoles, 12 de enero de 2011
FESTA MAJOR DE SANT PAU 2011 - Sant Pere de Ribes
El 19 de Gener, a les 19 hores, a la Sala Polivalent de la Biblioteca Manuel de Pedrolo.Es presentarà la portada del programa, a càrrec de l'artista local Xus Duran, i la separata, De la processó als balls populars: Petita història de la participació de les ribetans en la Festa Major, a càrrec de Miriam Ojeda.
CALENDARI D'ACTIVITATS DE SANTA PAU
¿Qué leer?
Hay que apresurarse para que, antes de que la rosa, exhausta, libere al suelo su último pétalo marchito, pueda producirse el milagro de la transformación de la bestia en un ser amable. La lectura ayuda.
Anuncian la salida de un libro escrito por la viuda del autor de éxito sueco, Stieg Larsson, en cuyas novelas no he tenido la ocasión de sumergirme porque no les veo la gracia por ninguna parte. Sin embargo, el gran negocio producido alrededor de este periodista muerto prematuramente sí me parece interesante. Y también, cómo los hombres del clan han dejado fuera del reparto del pastel a la mujer que convivió con el finado durante más de 30 años, Eva Gabrielsson. Stieg y yo, se llama la cosa, y lo publicará en marzo Destino. Me recuerda -salvando las distancias- las malas pasadas que los mercados anglosajones nos están jugando a las gentes del Mediterráneo, como ha escrito Enrique Gil Calvo: encima de pobres nos toca pagar el estropicio que ellos hicieron, por su puñetero estilo de vida. Vaya, he vuelto a irme por los cerros de Ubeda.
Como quiera que Tusquets anuncia novela de Haruki Murakami, 1Q84, igual ya es hora de que me decida a leer al japonés. Sí, ya sé; es un escándalo de atraso, pero es que a veces me espanta tanta alabanza de los muchos libros que vende tal o cual autor, y me retraigo. Curiosidad tengo, no lo niego. Pero me gusta aplazar el momento, como me pasa con otras cosas en la vida (zamparme la chocolatina escondida en la despensa, por ejemplo), por si me decepciona la lectura.
Lo que no pienso ni abrir es el nuevo libro del pelma de Thomas Pynchon, Vicio propio(Tusquets); no soy de los suyos. No me lo tomes en cuenta Beatriz Moura, que sabes que te admiro. Sospecho que puede ocurrirme lo mismo con Jonathan Franzen del que sus compatriotas dicen maravillas. La editorial Salamandra prepara su gorda novela Libertad. Primero hojear, luego comprar, que si no, no dan los bolsillos para tanto libro. Hay que tener en cuenta los conciertos, el cine y el teatro, que también cuestan, como bien escribe Rosana Torres en El País, en el apartado “Teatro: Gran escena, mal momento“, que, aunque venga firmado en plan comunitario denota su estilo y entendimiento.
Entre los nuestros, dos libros pueden ser esperados con cierto gusto: el de Juan Marsé,Caligrafía de los sueños (Lumen), tiene buen título y eso importa. Además parece que el autor –que hace años que no publica- se mueve en la novela dentro de un territorio conocido por él: la Barcelona de la posguerra. Habrá que echarle una ojeada a ver.
El lector elegante, de G.F. Kerting (1812). / Wikimedia Commons
Alfaguara tiene a punto el último Javier Marías, Los enamoramientos. Las fans andan revueltas porque la protagonista es una mujer pero eso no es mucha novedad. Hojear a ver. Ya anunciamos en este blog que Anagrama tiene a punto la obra póstuma de Roberto Bolaño, Los sinsabores del verdadero policía. Algún malintencionado va diciendo que nos vamos a aburrir de ver obras póstumas de Bolaño. En todo caso, el malogrado escritor escribió y guardó mucho, cuentan. Duro mundo el de sus libros, pero mundo, al fin y al cabo. Habrá que acercarse con cuidado.
Si a estos títulos añadimos los que llegan de mi ex admirado –porque ya me parece repetitivo- Ian McEwan(Solar, Anagrama), de Michel Houellebecq, El mapa y el territorio (Anagrama, también) y los pequeños, pero importantes, que irán surgiendo cuando sus editores, menos mediáticos, los vayan sacando, creo, amigos, que hay lectura. Ahora sólo queda encontrar el rincón apacible de la casa en el que nadie te encuentre y enfrascarse -sí, ese dulce enfrascarse de la adolescencia- en la lectura. Feliz enfrascamiento.
(De cuartopoder.es 11-01-2011)
martes, 11 de enero de 2011
Una ullada al món - A la Biblioteca Josep Pla de Les Roquetes
Exposició de fotografia col.lectiva "Una ullada al món" a la Biblioteca Josep Pla de Les Roquetes. Organiza: Globalitza't-e. Inauguració el divendres 14 de gener a les 19 hores. Estem tots convidats.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
