Avui portem al nostre blog un poeta del poble, un ribetà boter, fill de boter que fa poesia: en Josep Mestre, “Peret”. Des de ben petit -ens diu en Peret- li cridava l’atenció la poesia, copiava poemes que trobava als diaris i revistes, i se’ls aprenia de memòria. Aleshores, va escriure els seus primers poemes, cosa que ha seguit fent al llarg de la seva vida fins ara, que als 76 anys, acaba d’escriure l’últim.
S’inspira i fa poesia d’allò que té més a prop, el seu món: el carrer, el poble, les muntanyes, les vinyes i tot allò que l’atrau, que li crida l’atenció, que l’emociona. L’alegria i la tristesa són font d’inspiració per al nostre amic. En Peret, encara que no ho sembli, és un home de gran sensibilitat i una persona a qui la vida li ha donat moltes bastonades. Em comenta, en Peret, que li han demanat poemes per encàrrec i li costa molt. Ho ha de sentir i tenir la necessitat d’expressar alguna cosa, llavors surt tot seguit.
Els seus poetes preferits són Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Salvat-Papasseït i el que més: Josep M. de Sagarra, a qui ha recitat molts cops, emocionant-se cada vegada que ho fa.
Gràcies, Peret, per la teva poesia i per col·laborar al nostre blog.
(J. Ruiz Dugo)
El meu Carrer, el nostre Pi, el nostre Poble i el meu País
El meu carrer fa pujada,
es molt antic i ben cuidat,
on hi ha un Pi més antic encara
que és l’orgull de tot el veïnat.
Té la soca retorçada
de tants forts vents i tempestats
però ell altiu els planta cara
com protegint els vianants.
I quan ja s’apropa l’estiu,
dins la seva gran brancada
molts moixons hi fan el niu
i canten de matinada.
Testimoni mut de Ribes
durant tants anys de nostre història
quants records té a la memòria!
què diria si parlar pogués?
El meu Carrer fa pujada,
el nostre Pi és tan bonic!
el nostre Poble entre montanyes,
i Catalunya, el meu País!
Josep Mestre
El passat dissabte 5 de novembre vaig deixar-me caure per la presentació de la tercera novel·la del vilafranquí David Monteagudo, de títol Brañaganda. Totes les presentacions tenen un què de repetició, doncs no són altra cosa que posar en coneixement del públic un obra, en aquest cas literària. Però l’entitat organitzadora, el Club de Lectura del Casal de Vilafranca, va voler ruixar-nos amb dos gustos ben diferents: per una banda un aperitiu en forma de ball, ben treballat i plàstic, i per una altra una mena de tertúlia on els participants, cinc en total, van estar parlant una bona estona de literatura, de Monteagudo i Brañaganda, refusant, lògicament, desvetllar qualsevol passatge de la trama.
Cadascú té la seva visió de cada acte literari. A mi, potser com a autor, em va cridar molt l’atenció les paraules de Monteagudo quan es referia al seu editor, dient que era un luxe tenir un editor que faci d’editor en temps on els editors, i valguin les reiteracions, no fan altra cosa que portar a impremta llibres per a ser reproduïts. La feina d’editor ha estat sempre lletraferida: rebre originals, llegir-los, valorar la seva qualitat i jutjat si el mercat els rebria bé un cop convertits en llibres. A partir d’aquí la feina s’intensifica: cal rellegir-los tantes vegades com convingui, i guixar, afegir, corregir i donar opinió sobre el que l’autor hi ha abocat. Avui dia és una tasca d’emperador, ja que les editorials acostumen a inundar les llibreries amb nombroses novetats, moltes de les quals, molt em temo, no han passat mai per l’escàner d’un editor com cal. Les paraules de Monteagudo lloant l’editor són també un acte de satisfacció personal, de sentir-se estimat en un entorn on es treballa per a millorar la seva obra. Tant de bo aquest sigui el resultat final. Per a nosaltres, els seus lectors, és una garantia saber que l’editor s’ha pres seriosament l’obra que potser decidirem comprar algun dia.
De la novel·la us descobriré. Però per obrir boca us comentaré alguns “secrets”. Primer de tot que és una de les seves obres inicials, la segona que va escriure l’autor des que va decidir unir paraules en la pantalla d’un ordinador. El segon “secret” que el relat està ambientat en la Galícia rural i boirosa on Monteagudo va néixer fa uns anys. El tercer que per ella hi desfilen una sort de personatges que tenen un pòsit de reals, per no dir que fins i tot es va dir que en tenien vincles familiars i d’amistat amb el propi autor. Vet aquí un terreny poc ferm on fica l’arada Monteagudo, per allò de que gent propera es pot sentir al·ludida. I ai! No tothom encaixa amb esportivitat tot el que hom diu d’ell encara que sigui novel·lat i disfressat per personatge fictici.
De totes maneres cal esperar fer una capbussada en les pàgines de Brañaganda per a poder tenir una visió correcta de l’abast de les seves intencions. Capbussada de la qual en tindrem un tast quan Monteagudo ens visiti a l’Escorxador, segurament a primers d’any, per presentar Brañaganda. Llavors podrem recollir més dades per esbrinar si els seus objectius literaris s’assemblen als anteriors treballs seus, i si tenim al davant una eina per passar una bona estona, enriquir-nos literàriament i fruir d’un ritme dolç i frenètic en el pas de les frases com pocs autors saben donar a la seva narrativa. No en va una productora està actualment filmant el seu Fi, una pel·lícula que s’estrenarà durant l’any vinent a la qual, com no, desitgem tota la sort del món.
Juan Carlos Borrego
