Amb la corda al coll

Mentre desfaig el llit, compto deu tocs de campana. Ens em llevat massa tard. Es veu a venir que haurem d'esmorzar de pressa i corrents. No és pas el primer, ni ben segur l'últim dissabte d'estiu, que el dia comença amb retret i cares llargues. El pare fa estona que s'ha vestit. Millor dit, mig vestit...ja que, com diu la mare, pateix de fogots. Sense massa ganes s'ha posat la samarreta. Si per ell fos, aniria lluint el pèl del pit, però sap molt bé que s'està jugant un dinar a la platja. Avui, toca bany. Si la sort ho ha decidit, s'hi va plogui o nevi. Tan sols un terratrèmol o un sospitós i sobtat mareig de la mare poden canviar la predeterminada destinació. Cada dijous, abans de sopar, comença un tira i arronsa en la negociació de la propera sortida familiar. Per cada quatre llocs que el pare proposa, la mare troba cinc motius per dir que no és una bona pensada. En passar mitja hora, la sopa freda i al budells rondinant, el pare agafa paper i llapis i escriu tres possibilitats. La mà innocent de la meva germana, més petita que jo, tria un dels tres papers doblegats en quatre plecs que el pare ha deixat dins d'una tassa, cinc minuts abans, a fi i efecte que la mare surti de la cuina i estigui present en el sorteig, no fos cas que malpensés que hem fet trampa. Tant de bo que el ritual s'acabés aquí. Si la sort s'inclina cap a visitar l'indret que convé a la mare, com anar a dinar a un restaurant de Barcelona, amb la qual cosa s'estalvia de cuinar i de rodar per la carretera, se sopa sense que hi hagi morros. Si toca anar a la platja, ja l'hem fe bona! La mare odia la sorra; cric-crac sota els talons que es fa sentir pel passadís fins que l'Antònia, la pobre Antònia, passa la baieta a consciència, sabent que la mare no li treu l'ull de sobre mentre feineja. Fregats els plats i el banys a punt com per a rebre visites, cal arrebossar el pollastre, passar-li tres aigües a l'enciam i omplir les bosses controlant que no vessi l'oli i estant al cas de no deixar-se res, sobre tot la sal. El pare no menja res que abans no hagi enfarinat amb sal, tot i sabent que això li passarà factura. Ho sap perquè el metge li ho diu cada vegada que la mare aconsegueix arrossegar-lo amb l'excusa que la malalta és ella. Salvades les tasques d'intendència, tots cinc, els pares i el tres germans sortim de casa, literalment, agafats de la mà. Una por malaltissa ha niat dins el cervell de la mare: vigila els cotxes!... no baixis de la vorera!... espera que el semàfor es posi verd!... La por es passeja per casa com si fos de la família. Passades les deu del matí, els trens de rodalies i els vagons carregats de borregos tenen molt en comú. Com diu l'àvia, sempre arribem misses dites. El sol colga en el punt immillorable per deixar anar els seus raigs en picat damunt l'arena. Per a salvar la pell, la mare i jo em refugiem sota la immensa ombrel.la que em carregat fins a quatre metres d'on trenca la més valenta de les ones. Ho trobo molt avorrit. Per més que miro d'aïllar-me, llegint el llibre que m'he endut i que pesa més que no pensava, no em puc concentrar. La sento rondinar sense cansament...: com pica el sol, que quina mania per anar la platja cada dia...quan giri el vent, acabarem menjant sorra!... Tot d'una escolto un crit, després un altre, i un altre... la mare s'esglaia. Fa un salt i just arribar a tocar l'escuma, detura les seves entrebancades passes. Un silenci tens, que tan sols trenca la veu d'un mar enfurismat, fa que busqui amb la mirada el motiu de tant trasbals. El pare ha desaparegut enmig les ones... Mai no he sabut nedar, ni penso que mai ho aconsegueixi, donat que l'aigua no és el meu element preferit. Diuen que, remotament, la vida surava enmig la gran immensitat. D'una cosa estic ben segura: si he tingut altres vides, mai no he estat un peix. Em desperta una plantofada i els crits d'esverament de la mare. M'envolta un cercle de rostres que no reconec. Fora de sí, la mare em passa la mà pel coll. Sensació d'ofec, aclaparament. Tinc esgarrifances. Vull alçar-me del llit de sorra ardent, però fins i tot s'hi està bé, hem reconforta. D'una en una, de dos en dos, les mirades encuriosides s'allunyen. On és el pare? Jo l'he salvat, no? Per què no està al meu costat donant-me les gràcies? Al cap i a la fi em deu la vida... Giro el cap a on està l'ombrel.la...on para l'ombrel.la? i les cases grogues del darrera de la via?...Desorientada, cruixida, m'alço repenjant-me en el braç que m'ofereix suport. La veu del pare denota un gran disgust: estàs boja!... com se t'ha ocorregut venir darrera meu? no veus que en agafar-me de la corda per passar per sota, de rebot ha vingut contra tu... Mira, ara, quin senyal et pot quedar! La tens ven marcada, talment duguessis tatuat un penjoll... Obro els ulls, a uns cinquanta metres, s'ha fet una rotllana. En el bell mig, em sembla veure-hi una nena. Potser, no tan nena...no duc posades les ulleres. Un socorrista surt a l'encontre del xicot que acaba de baixar de l'ambulància per acostar una llitera. Ho estic somniant? Tot i tenir la meva casa a vint-i-cinc metres de la platja, poques vagades trepitjo la sorra. Avui ho he fet. Estic tan blanca que semblo malalta. Les amigues no es cansen de repetir que el sol va molt bé per fixar la cal dels ossos. Busco el rellotge dins la bossa de mà. Quan fa que sento, sense adornar-me'n, crits, remor de gent...? No em goso mirar l'escot, només cal veure el vermell encès dels braços. Ara sé que la nyonya m'ha jugat una mala passada. Que, ensopida, he viscut un episodi que creia endreçat a les golfes del passat, el record d'un dia que hagués pogut estar el darrer dels meus dies. M'apropo al cercle de gent encuriosida. Sortosament, només ha estat un ensurt, una rampa a les cames a poc metres d'entrar dins la mar... El pare la renya per esmorzar i no esperar un parell d'hores abans de llançar-se a l'aigua. Dominada per l'emoció, imagino que els records busquen un lloc, s'acomoden i s'adormen. De sobte, es desperten i ens vénen a trobar per conduir-nos, a coll-i-be, fins un passat que per fas o per nefas transmuta en present. A deshora, que no a cop calent, mesuro la gosadia d'intentar salvar el meu pare, sense pensar de quina manera podria arrossegar els vuitanta quilos del pare, amb els meus bracets de filferro. No em deturà ni la por. La maleïda por que tantes vegades m'ha barrat el pas. Amb tot i que sé que és cosa d'adults saber nedar i guardar la roba, ara per ara, avui per avui, estic convençuda que, si calgués, sense pensar-ho, em tornaria a llançar a la mar. Magda Altabella Aquest text va estar finalista al Concurs de Narracions Breus Port d'Aiguadolc 2009 Inclós el recull de textos de la catorzè edició editat per Fundació Cultural Port d'Aigualdolç.