El 28 de novembre al Restaurant Can Lloses es celebra el “6è sopar dels pelegrins de Ribes” on hi participen alguns membres de la nostra tertúlia.
Més de 50 persones ens reunim cada any per parlar de les vivències, records i projectes que han sorgit al voltant de la fascinant experiència del “Camino de Santiago”. Molts som amics, d’altres nomes veïns, sense cap mena de relació especial però a tots ens uneix aquesta màgia del “Camino” que contagia, per una banda el sant i senyal: ¡bon camí! i per altra, la fletxa groga que ens orienta i reconforta.
Però què té el “Camino de Santiago” per exercir aquesta atracció tan intensa i la relació que s’estableix tant entre cami i pelegrí, com entre els propis pelegrins? Diuen que el camí enganxa i que una vegada s’ha viscut deixa petjada. La majoria l’han fet més d’una vegada fins i tot quatre o cinc. Hi ha “bojos pel Camí” però ningú es mostra indiferent davant d’aquesta experiència.
En un món on s’aguditza la tendència a l’individualisme és estimulant que hi hagi espais que tendeixen al col•lectiu sense perdre gens l’espai privat i la recerca interior. Encara que el camí el realitzen tota mena de persones: des de creients que busquen la preuada Compostela mitjançant una experiència mística, fins a agnòstics, ateus i turistes aventurers.
En el mateix espai poden conviure persones tan diferents com: un capellà de l’Illa Reunión, un executiu de banca, un general retirat de l’Armada Francesa, un musulmà d’Oràn, dos estudiants de la Universitat de Brasília, dos religiosos de l’Ordre del Cordero de Barcelona, un pastor anglicà, una mestressa de casa divorciada i un parat afectat per la reconversió industrial de la badia de Cadis. No hi ha divisió de nivells econòmics, cultures, edats, sexes, ideologies ni creences. Es fan confidències, es comparteixen els silencis, es celebren els petits reptes personals i col•lectius. Els ateus reben benediccions, els creients comparteixen ritus esotèrics i supersticions. Tot és possible en aquesta via màgica que porta cap a Santiago.
Cada dia es van superant metes i cada vegada més l’atracció cap a Santiago s’intensifica. Augmenta la relació entre els peregrins que arriben a ser com una família. S’han superat els recels i prejudicis inicials i s’han format grups per afinitats i simpaties.
I arribem a Santiago. Darrera queden les emocions de la meta aconseguida, de la vivència particular. Arriben els acomiadaments, sorgeixen algunes llàgrimes i les promeses de retrobament. Alguns no es veuran mai més, en d’altres haurà sorgit una verdadera amistat, però a tots ens quedarà la idea de pertànyer a aquest immens grup dels peregrins de Santiago. A qualsevol lloc que ens retrobem,ens coneixerem, tindrem més d’una cosa que explicar, vivències i també projectarem un nou viatge per alguna de les rutes que ens porti a Santiago.
¡Bon camí, pelegrí!
17-11-08
José Ruiz Dugo
(Traducció: Anna M. Garriga)
El 28 de novembre al Restaurant Can Lloses es celebra el “6è sopar dels pelegrins de Ribes” on hi participen alguns membres de la nostra tertúlia.
Més de 50 persones ens reunim cada any per parlar de les vivències, records i projectes que han sorgit al voltant de la fascinant experiència del “Camino de Santiago”. Molts som amics, d’altres nomes veïns, sense cap mena de relació especial però a tots ens uneix aquesta màgia del “Camino” que contagia, per una banda el sant i senyal: ¡bon camí! i per altra, la fletxa groga que ens orienta i reconforta.
Però què té el “Camino de Santiago” per exercir aquesta atracció tan intensa i la relació que s’estableix tant entre cami i pelegrí, com entre els propis pelegrins? Diuen que el camí enganxa i que una vegada s’ha viscut deixa petjada. La majoria l’han fet més d’una vegada fins i tot quatre o cinc. Hi ha “bojos pel Camí” però ningú es mostra indiferent davant d’aquesta experiència.
En un món on s’aguditza la tendència a l’individualisme és estimulant que hi hagi espais que tendeixen al col•lectiu sense perdre gens l’espai privat i la recerca interior. Encara que el camí el realitzen tota mena de persones: des de creients que busquen la preuada Compostela mitjançant una experiència mística, fins a agnòstics, ateus i turistes aventurers.
En el mateix espai poden conviure persones tan diferents com: un capellà de l’Illa Reunión, un executiu de banca, un general retirat de l’Armada Francesa, un musulmà d’Oràn, dos estudiants de la Universitat de Brasília, dos religiosos de l’Ordre del Cordero de Barcelona, un pastor anglicà, una mestressa de casa divorciada i un parat afectat per la reconversió industrial de la badia de Cadis. No hi ha divisió de nivells econòmics, cultures, edats, sexes, ideologies ni creences. Es fan confidències, es comparteixen els silencis, es celebren els petits reptes personals i col•lectius. Els ateus reben benediccions, els creients comparteixen ritus esotèrics i supersticions. Tot és possible en aquesta via màgica que porta cap a Santiago.
Cada dia es van superant metes i cada vegada més l’atracció cap a Santiago s’intensifica. Augmenta la relació entre els peregrins que arriben a ser com una família. S’han superat els recels i prejudicis inicials i s’han format grups per afinitats i simpaties.
I arribem a Santiago. Darrera queden les emocions de la meta aconseguida, de la vivència particular. Arriben els acomiadaments, sorgeixen algunes llàgrimes i les promeses de retrobament. Alguns no es veuran mai més, en d’altres haurà sorgit una verdadera amistat, però a tots ens quedarà la idea de pertànyer a aquest immens grup dels peregrins de Santiago. A qualsevol lloc que ens retrobem,ens coneixerem, tindrem més d’una cosa que explicar, vivències i també projectarem un nou viatge per alguna de les rutes que ens porti a Santiago.
¡Bon camí, pelegrí!
17-11-08
José Ruiz Dugo
(Traducció: Anna M. Garriga)
No hay comentarios:
Publicar un comentario