lunes, 28 de abril de 2008

Pau Fleta Lázaro guanya el Premi Especial del concurs de Contes i Narracció Breu Víctor Alari a Cubelles

Aquest Premi l'organitza Ràdio Cubelles des de fa dotze anys i en aquesta edició hi han participat treballs d'arreu de Catalunya, Alacant i Ses Illes, en total 164. Coneixíem d'en Pau la seva faceta de poeta però no d'escriptor de relats. Des d'aquesta blog el felicitem i li demanem que a la nostra propera tertúlia de Corliterari ens llegís el relat premiat. Felicitats Pau !!

Recital Poético en la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes

Versus versus, tenim versus – pregonaba Antonio, sin perder su compostura ni su aire de trovador, en la Plaza Maria-Mercè Marçal, la diada de Sant Jordi-. Versus per el nen i per la nena –declamaba con ardor y sin perder el aliento nuestro poeta-. Pero no son buenos tiempos para la poesía y pocos estaban interesados por la extraña mercancía que ofrecía nuestro pregonero. Para paladear la poesía son más adecuadas las distancias cortas, la complicidad de un reducido grupo de personas que se resisten a los pobres mensajes de los autores mediáticos que tanto brillan en esta fecha.Y es así que en el interior de la Biblioteca, donde el creador puede mirar a los ojos al espectador, pudimos disfrutar de una espléndida velada poética, ante un público atento e interesado por la alquimia de las palabras, los sentimientos y emociones más intimas, los recuerdos y la memoria, las reflexiones filosóficas, la fina ironía, la emoción del mensaje de un amigo ausente, en fin, el universo al alcance de la mano que nos brindan los poetas. Antonio nos ofrecía versos y nos confesaba que ya de pequeño le decían que su vida sería un poema, por eso fue poeta. Hugo, más pesimista, nos dice que ya no quedan versos pero acto seguido nos demuestra que es un mago de la palabra y con ella nos hipnotiza. Jorge, de la mano de su ángel del sentido nos lleva a la metafísica y nos sorprende con dos poemas en lengua catalana. Pau indulta a una rosa para convertirla en poema con sus artes de creador. Raúl nos lleva por los caminos del sur y aunque nos dice que venía breve, nos deleita con sus versos, ¿Cómo no le vamos a llamar poeta?. Magda más intimista nos sumerge en el mundo de los sentimientos y las emociones, nos despierta diciéndonos que no tot és de color de rosa y que el 23 d’abril también tiene su cara menos festiva. Para todos era obvio que faltaba alguien, que faltaba una voz: Gumer. Y ella apareció, a través de la palabra de D’Albert, para decirnos que No era el último vuelo, que es una luchadora veterana y no se dejará doblegar con facilidad. El más caluroso aplauso de la noche fue para nuestra amiga ausente. Muchos de nosotros mantuvimos sobre el borde del párpado el temblor de una lágrima. Antonia en esta oportunidad no ha recitado sus poemas, en el Any Rodoreda ha querido hacer un homenaje a la escritora catalana. Nos hizo una síntesis de lo que fue su obra y especialmente su obra menos conocida, su poesía. Los sonetos de Rodoreda, influida por la literatura clásica, se centran en la Odisea. Ulises i les sirenes nos hace sentir ese bello pasaje que nos describe Homero. Sigue con L’Arribada a Ítaca para concluir con el mundo femenino de Penélope, la esposa del héroe, Plany de Calypso, la ninfa que retiene a Ulises, para acabar con Nausica, hija de Alcinoo que abandonará Ulises para volver con Penélope. Con los acordes del Ball rodó (Llibre vermell de Montserrat), Antonio, desgrana los últimos versos de despedida de la cançó que mai s’acaba. Los poetas guardan sus poemas para, no se sabe cuando, volver a desempolvar. La plaza está desierta como si la diada de Sant Jordi hubiera sido un sueño al igual que el mensaje de los poetas. José Ruiz Dugo

Sant Jordi 2008, Gumer Fuentes, "No era el último vuelo"

Ave Fénix de ojos oceánicos, nacida a la vida para huir infatigablemente de la muerte que acecha por los altos farallones de la eternidad. A lo largo del tiempo, una y otra vez, tus alas fueron devastadas, abrazadas por las devoradoras llamas del profundo y desconocido vacío. Han sido ya tres veces, tres, en que tu vuelo ha naufragado en la ígneas espesuras milenarias, en un casi imposible retorno. Pero dominadora del espacio con hambre de vida, has sabido encontrar tus alas de plata en la naturaleza telúrica del cosmos. E inicias un nuevo vuelo con el pico aún abrasado por el viento reparador, ese que ha insuflado vida a un pecho precario. A los que he sentido cercanos, a los que han mantenido sobre el borde del párpado el temblor de una lágrima. GRACIAS Gumer (Este texto no fue creado para ser publicado. Lo escribió nuestra compañera Gunmer Fuentes, en circunstancias límite, para expresar su agradecimiento a todos los que le han estado con ella en esos momentos)

martes, 22 de abril de 2008

Sant Jordi 2008, Hugo Montoya, "Ya no quedan versos que conmuevan"

Ya no quedan versos que se impongan al sordo rugir de nuestro tiempo Yo aprendí de Unamuno las preguntas de inquietos poetas de la noche Y aprendí de Machado las respuestas y del inexorable camino hacia el olvido Yo aprendí de Whitman la ternura de Baudelaire la sórdida tragedia de Rimbaud la ruptura de los mundos y de Bukowsky la vida como era Así empecé a escribir mis versos Las letras que salían de las lucidas partículas que brotaban de mi sangre Así creí entender mi mundo como era Así entendí la mágica sonrisa de María así me atreví a enfrentar el dilema con mi mismo Encaré las noches y las sombras de mi penumbra Solitario Del amanecer y el mundo despertando al otro lado de la puerta de mi casa Entonces me convertí en algo que tal vez era yo mismo Yo hecho de las fuerza de los versos Yo sin la fuerza ni los versos Yo y la inédita musa de mis días Yo sin la fuerza de la letra Pero estaba Unamuno en mi cerebro las respuestas de Machado la tragedia de Boudelaire los mundos de Rimbaud y la paciente ternura de Whalt Whitman. Y estaba yo…yo completamente sólo Lleno de versos y de nada Ya no quedan versos que conmuevan Ya no quedan versos que se impongan Estoy con Maria y mi libro de Bukowsky En el bolsillo Ya no quedan versos que se impongan Ya no quedan versos que conmuevan Sólo queda Bukowsky en mi bolsillo y el mundo como era Sólo quedo yo sobre los generosos pechos de María pronunciando palabras inconexas.

viernes, 18 de abril de 2008

Sant Jordi 2008, “Agonia de Llum” o la poesia secreta de Mercè Rodoreda

Pocs eren els qui coneixien ( i molts desconeixen encara) l’obra poètica d’aquesta autora polièdrica. Una obra personalísima, d’una enorme qualitat i força, que resisteix qualsevol cara a cara amb clàssics venerats com Baudelaire, o Rilke, i per mitjà de la qual es fa un lloc en el cànon del poetes. Mercè Rodoreda decideix escriure en vers a París, a partir de l’any 1946 en plena època negra, com ella mateixa defineix el seu moment personal d’aleshores: sola, refugiada de guerra i embolicada en una complexa relació sentimental. Enmig d’aquest trontollament personal decideix postergar qualsevol projecte de novel-la i es concentra en altres activitats com ara la pintura, o a conrear altres gèneres com el conte, la poesia i el poema en prosa. Però una circumstància ben curiosa va propiciar que assagés de fer poemas de manera continuada i a fons. Ho explica tot seguit la seva propia veu: “I vaig deixar d’escriure contes. No pas per horror a la literatura, sinó perquè de mica en mica se’m va paralitzar el braç dret. Podia cosir, d’això vivia, fer les feines de la casa, el que fos, menys escriure. Quan agafava la ploma, el braç em feia mal, els dits se m’encarcaraven, i la ploma saltava. Em va durar quatre anys. Va ésser quan vaig començar a fer versos. Com que no em podia sotmetre a un tractament llarg i car, vaig anar fent com si res. Els versos –sense saber escriure a màquina- els escrivia picant les lletres amb un dit. A l’últim el mal em va passar tal com havia vingut.” Empesa, doncs, per un cúmul d’estímuls, limitacions i crisis, la narradora emprengué la nova aventura literària entre el 1947 i 1950, ben adquirit ja el seu bagatge d’escriptora experimentada. En el seu treball poètic Mercè Rodoreda escull la complexitat del sonet, influida tal vegada per l’obra i el consell del seu gran mestre Josep Carner, amb qui mantingué una fructífera relació epistolar entre 1939 i 1953. Tanmateix és a Carner a qui s’ha d’atribuir la responsabilitat directe del despertar a la poesia de Mercè Rodoreda. Una poseia elegant, continguda, ben cisellada, amb un acusat influx decadentista i simbolista (preferentment d’escola francesa: Mallarmé, Verlaine, Valéry). Conceptualment es tracta d’una lírica on l’al-lusió textual conviu amb una forta tendència vers un to d’incís elegíac, com a resultat de l’adequació verbal del seu univers amarg i dolençós o, amarat de malencolia. (Aquest resum ha estat elaborat a partir de l’extensa introducció a l’obra de Rodoreda, a cura d’Abraham Mohino i Balet, inclosa en l’edició del volum.) I ,ara, a tall de tast: un parell de poemas. Antònia Sabater Abril 2008 per al blog de Corliterari Nausica ( de: Món d’Ulisses – Mercè Rodoreda) L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa, un àngel compadit resta prop teu fulgent, en aquest mar desert com un desert d’argent només un bleix de vent vetlla per tu, princesa. El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica, seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit, un sospir de ressaca te’l durà repetit, irresistible i pur com tota tu, Nausica. Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles, verda sang del teu cel, inútils meravelles per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat, l’alta aurora cruel et posarà en els braços un abisme d’enyor com un ocell cansat dut per l’ona de sal que esborra els últims passos. Em seguiran com cintes… (d’ Amor i de Mort – Mercè Rodoreda) Em seguiran com cintes desplegades rius i camins fins a la meva nit i amb arrels d’ombra ben endins del pit l’angoixa de les coses oblidades. En tu mateix em cercaràs debades, pàl-lid que vas morir esfereït: tot el meu fang amb el teu fang junyit apartaràs amb mans desesperades. Encar viuré, entre les boires presa, secreta flor en l’aire dolç suspesa, i l’alba miraré de fit a fit. Em giraré només una vegada, de tants estius, de tants estels cansada, per deixar el branc com un ocell ferit.

Reunión 12 de abril

Se inicia la sección informando sobre el estado de salud de nuestra compañera Gumer Fuentes a la que le deseamos una pronta recuperación confiando tenerla muy pronto entre nosotros. Es por ello que modera esta reunión Antonio Martínez. Se inicia la tertulia hablando de creatividad y las motivaciones que llevan a un autor a realizar una obra de arte y la importancia del destino de esa obra. De un lado puede ser por necesidad personal, dialogo con el yo más profundo, en ese caso quedará en su ámbito privado y no tendrá como horizonte su publicación. De otro el autor que escribe pensando en el público con quien establece un canal de comunicación y dialoga. Viene a colación la actitud de un grupo de autores, los “autores del NO”, que padecieron el “síndrome de Bartleby”, éstos reciben el nombre del protagonista de la novela “Bartleby, el escribiente” obra de Herman Melville. Enrique Vila-Matas en su ensayo “Bartleby y compañía” hace un rastreo por la historia de la literatura en busca de los autores que padecieron el síndrome de Bartleby. Juan Rulfo, Rimbaud, Kafka, Wilde… forman parte de una larga lista de autores a los que se le atribuye haber padecido ese mal. Parece que es aceptado que todos los grandes creadores, en algún momento de su vida, se enfrentan a ese síndrome en mayor o menor intensidad. Se distribuye entre los asistentes un folio que contiene la relación de libros recomendados por la mayoría de tertulianos, publicada en nuestro blog, así como otra relación que aporta Antonio Martínez centrada el hecho de escribir y la creatividad. Si bien la idea era comentar estos y otros libros para “ir calentando” la diada de Sant Jordi, la tertulia derivó hacia un apasionado diálogo en torno al cómic y su relación con la literatura y el arte. Se aprovecha la oportunidad de que teníamos dos tertulianos expertos en el tema: Xus Durán y Albert D’Albert, ambos dibujantes de cómics, ilustradores y pintores. En esta tertulia debemos destacar el acalorado diálogo que mantuvieron dos de nuestros tertulianos. De un lado Antonio Martínez, poeta y escritor, que mantenía que en literatura era más importante el cómo que el qué. De otro Jorge Aguilar, más orientado hacia la posición filosófica y psicológica, que defendía la importancia del qué se dice y sobre lo nuevo que se aporta en un texto literario. Otros optaron por una postura intermedia o de equilibrio entre ambos conceptos y apuntaron que en realidad las posturas estaban más próximas de lo que ambos tertulianos parecían admitir. Para cerrar la velada se recuerda a los asistentes que el 23 de Abril tenemos el recital de nuestros poetas en la Biblioteca Manuel de Pedroso a las 19 h y que el día 27 iremos de excursión a pié al Monasterio Tibetano de Plana Novella. José Ruiz Dugo 18 de Abril 2008

miércoles, 16 de abril de 2008

Sant Jordi 2008, Magda Altabella, "No tot és color de rosa..."

Per què ens captiva l’ull d’encès envitrallat, pregó de sang que bull, que diu: m’he enamorat! Per què pintem de rosa un cor adelerat? ahir, com lliure alosa avui empenyorat. Com saber si els amors són tresors ben trobats, cabal de trobadors, o un vell truc del diable que ens duu pels espadats a un cim inexpugnable?

Sant Jordi 2008, Raúl Contreras , "Podría haber teniudo un nombre..."

Podría haber tenido un nombre ilustre, podría haberme llamado Pedro, como Pedro el grande de Rusia, o Alfonso como Alfonso X El Sabio, o simplemente Raúl, y seguiría estando a tu lado. Podría haber crecido entre rasos y telas blancas, o en la tibieza de unas manos humildes, rebosantes de amor; haber sido alto y bien plantado o simplemente bajito, de un metro sesenta y tres, y seguiría estando a tu lado. Podría haber sido pastor de almas en pena, contador de estrellas fugaces, poeta de lenguas muertas, o el trovador que la canta a la luna después de besar a su amada y seguiría estando a tu lado. Podría haber sido el habitante de mil ciudades, el aldeano que no ido más allá de los límites de sus tierras yermas o, simplemente, el de la tierra más austral del planeta, y seguiría estando a tu lado. Podría haber congregado estéticas, ambiciones, artes, etnias, religiones y sabría que, aún, sin ellas, seguiría estando a tu lado. Podría haber sido el que miente, el que vulgariza lo bello, el que preconiza la maldad, el que usurpa los valores patrios, el que mata, el que hiere, el que expolia, el proxeneta, el sátrapa, el villano, el inconmovible, el que pasa de largo frente a la belleza simple de una flor, el que evita la mirada ante la realidad del mundo, el que abrevia la grandeza del verbo amar, el que... entonces, ya no seguiría estando a tu lado.

martes, 8 de abril de 2008

Sant Jordi 2008, Pau Fleta Lázaro, "Silencis"

Hi ha silencis que diuen molt, mirades travessades pel silenci com una sageta fina que l’alè talla, tot il·luminant les ninetes amb ànsia. Res no trenca aquell breu instant alhora llarg, envoltat de zel i de màgia. Res, ni tan sols, la minsa fressa ambiental gosa interrompre aquell ull a ull concís. Esdevé la síntesi d’un procés sentit, pausat pels batecs palpables i inquiets que colpegen l’interior, quan les mirades connecten llurs ones i esclata el somriure. Hi ha silencis que encenen el cor reposat, que donen sentit a la màgia de la vida. Hi ha silencis, mirades i sagetes fugides que cerquen la llum en ninetes ferides. 18 de febrer de 2006

Sant Jordi 2008, Jorge Aguilar Incera, "Nuevos Bárbaros"

La horda universal de nuevos bárbaros ha crecido convirtiéndose sin saberlo en heraldo de la muerte. Se apropiaron de las palabras santas pero dejaron de saber usarlas, se hicieron mudos, pero triunfaron; sacaron del templo al verbo y lo llevaron al mercado más el coro infinito de papanatas no vió en ello nada malo ¿qué de malo hay en crecer? El hombre, de rodillas, bebió la sangre del enemigo y dijo gracias. El que no está conmigo está contra mí dicen los nuevos bárbaros ¡cuánta razón, cuanta eficacia! la eficacia es como el puñal: dice la última palabra. No es: divide y vencerás, la nueva divisa es: define y vencerás porque definir es poner frontera y todo el mundo lo sabe que si la letra hiere, la letra impresa mata. Los bárbaros trajeron el ojo y cercenaron las orejas y se quedaron solos todos los abuelos del mundo. La prensa del lagar se transformó en prensa de la imprenta y todos los almoidines del Occidente se quedaron en silencio. Se olvidó sin embargo el hombre que el ojo alimenta la psique y la oreja al alma. Se han hecho gordos de psique los nuevos bárbaros y por ello dominan el fuego, el aire y el agua hacen prodigios sus prósperas máquinas ven lo invisible, oyen lo inaudible surcan prepotentes los inefables elementos y hasta descifran la letra pequeña con que se escribió el mundo. Por eso han silenciado a los profetas y los últimos entre ellos claman en el desierto que les ha torcido la lengua y hablan ahora de muerte y de venganza desde su guarida en el fundo oscuro del alma.

Sant Jordi 2008, Antonio Martínez Juárez, "CANÇÓ QUE MAI S’ACABA"

Avui comença la publicació de poemes dels participants al recital de poesia que es farà a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes el dia de Sant Jordi. CANÇÓ QUE MAI S’ACABA Versos, versos, tenim versos, d’aquí i d’arreu, d’ahir per avui i d’avui per demà. Versos, reina, pel nen i per la nena I tot aquell que ens vulgui escoltar. Versos de mar i muntanya, bucòlics i urbans, descarats, per l’ofeg de la calda i tebis, per la fredor de les mans, per malenconiosos de tardor i suïcides de primavera, versos del misteri i la necessitat, de pa pel famolenc i de vi per d’assedegat. Versos blancs con un esglai, vermells com l’atreviment o blaucells con els ulls d’una amant. Versos pel seny i per la rauxa, destres i sinistres, per la condemna i la llibertat. Versos profunds i frívols, exactes i sense mida, per l’adéu i el rencontre, la mentida i la veritat, balsàmics i càustics, litúrgics i descreguts, per el record i l’oblit la gentada i la soledat. Versos gràvids i lleugers, ferotges i mansos, per la il·lusió i el desencant , l’esperança i el desesper, l’orgull i la humilitat. Versos per néixer i per morir, per créixer i multiplicar-se, per riure i per plorar, aguts i planers, miraculosos i lògics, per anar-se’n i retornar. Versos pel primer i l’últim amor, dolços i amargs, aspres i suaus, arrelats i erràtics, per creure i per dubtar... Versos, tenim versos per donar i per vendre, de tot arreu i tots els temps, per tot aquell que ens escolta amb la moneda del seu cor a la mà! ... Ja callen les veus. Ja diuen adéu, enceses de solpostada. Al bagul de la nit que s’obre tanquem –titelles amb cor- les paraules, amb l’incerta certesa de que demà tornarà a brollar l’alba. Adéu al solitari i a la jova sense rosa. Adéu al marrec que no calla. Adéu als joves i als vells amants i als sofert veïns de la plaça. Sigueu feliços, però esteu amatents al parany que la felicitat amaga. Obriu bé els ulls, però tanqueu-los quan –poso per cas el bes- faci falta. No feu de l’amor un crim, ni de la pau una belis causa. No oblideu amb facilitat. Recordeu, però tampoc massa. Feu i deixeu fer. Traieu al sant patró si així os plau, Però no assenyaleu al que es quedi a casa. Sigueu bons amfitrions dels perseguits i els foragitats com ahir vau ser vosaltres ben rebuts en el exili llunyà de altres pàtries. Ja que no sou perfectes, sigueu justos. Respecteu tota mena d’amor, que tot amor mereix anar amb cara ben alta. Mai no esteu fidels per deure, que l’obligació no és digna aïmada. Trepitgeu ben fort, però aneu amb compte de no fer-ho sobre unes altres sabates, i recordeu que els núvols també son adients per fer un vol quan cau la tarda. I estimeu, estimeu a tort i a dret fins que ja no os quedin forces per a dir altre paraula que no sigui la d’amor, amor... gloriosament vençuts en l’abraçada. Adéu, adéu... Demà serà altre dia, o pot ser no tingui la mateixa cara de celobert a l’infern, i recordeu, com un somni, aquesta data en que els poetes can alçar la veu per cantar-vos la cançó que mai s’acaba.

viernes, 4 de abril de 2008

Corliterari, salida 27 de bril: Excursión a pie de Sant Pere de Ribes a Plana Novella (Monasterio Tibetano)

Para este mes proponemos una opción muy saludable: Excursión a pie de Sant Pere de Ribes (Mandala) al Monasterio Tibetano de Plana Novella. Visita del Sakya Tashi Ling en el palacio premodernista de Plana Novella, Taller de Relajación y comida en el propio monasterio. Dificultad media. Tres horas aproximadamente de ida y algo menos de vuelta ya que es de bajada. Personas interesadas llamar a Benito 696044671 que informará de horarios.

Carles Arola en la "Tertúlia Bohèmia del Cafè Roy" de Sitges

El jueves 27 de marzo Carles Arola, tertuliano habitual, nos habló de su obra. Muralista de diferentes procedimientos como la pintura al fresco, el estuco bruñido al fuego, policromía, retablo, el trompe l’oeil y otras técnicas de restauración. En tono intimista y de gran proximidad, en permanente diálogo con el público, Carles nos habló de materiales y técnicas utilizadas. Luego nos proyectó imágenes de su amplia obra. Desde iglesias e instituciones religiosas, pasando por tiendas, empresas, algún edificio de gran envergadura, a murales más populares como puede ser su obra actual, el Mercado provisional de Tarragona. Así podemos ver en su obra desde la compleja composición de una iglesias de alto contenido simbólico (Iglesia de Sant Joan en Montblanc o parroquia de Sant Jaume dels Domenys) a una obra más popular en la que, mediante la técnica de Trompe-l’oeil, transforma una pared medianera en paisaje urbano de extraordinario atractivo estético (Plz. de Sedassos en Tarragona) de la que se acompaña imagen. Descubrimos a un creador que además es un artesano de los de antes, que conocen bien su oficio, prepara las superficies en las que va a trabajar y hace sus colores a partir de pigmentos y materiales adecuados. A muchos de los asistentes, Carles nos rompió el esquema del creador en un ambiente bucólico o en la soledad de un estudio invocando a las musas. Si existen las musas éstas visitan a nuestro amigo en el andamio, colgado de una grúa o en la postura más inverosímil que podamos imaginar. Quizás la altura le aproxime a ellas, vista su obra y el brillante resultado obtenido. Felicidades Carles! José Ruiz Dugo Recomiendo visitar su web: http://www.carlesarola.com/artista_pintor.htm

domingo, 23 de marzo de 2008

REUNION DEL 15 DE MARZO: RESUMEN DE LA VELADA POETICA

Se dividió esta velada poética en dos grupos de asistentes: los que recitaban poemas de sus autores preferidos y, los que aportaron al recital parte de su propia obra. Se eligió para iniciar el acto a JOSEP MARIA DE SAGARRA (1894-1961), autor perteneciente a la nobleza catalana, quien se dedicó al periodismo y a la literatura, siendo traductor de Dante, Shakespeare, Molière y Gogol. Sus obras más emble- máticas fueron “El café de la marina” y “La herida luminosa”, ambas llevadas al cine. Se leyó un fragmento de “El café..” y varios de sus poemas satíricos. Se recitó asimismo, a JOAN SALVAT PAPASSEIT (1894-1924), máximo representante del futurismo anárquico, quien fue autor del “Primer manifest futurista català”. Se dio lectura también a varios poemas de MOSEN JACINT VERDAGUER (1845-1902), extraordinario exponente de la literatura catalana del siglo XIX, cuyas obras más conocidas son “L´atlantida” y “Canigó”. De ANGEL GONZALEZ, (1925-2008) perteneciente a la generación del 50 y recientemente fallecido, profesor en varias universidades norteamericanas y miembro de la Real Academia de la Lengua Española, se abordaron varios temas a cargo de dos de los asistentes. Del poeta de hondo acento elegíaco FRANCISCO BRINES (1932), perteneciente a la generación de los 50 y premio nacional de las letras españolas, se leyó uno de sus versos teñido de sensualidad y romanticismo. ANTONIO GALA (1936) licenciado en derecho y filosofía y letras, y autor de títulos de éxito como “El manuscrito carmesí” o “La pasión turca ”ha abordado todos los géneros literarios y posee una extensa obra poética. De este autor se eligió, para su lectura, uno de sus poemas de fuerte sabor emocional. FERNANDO MACARRO, (1921) por su parte, es un autor cuyas vivencias fueron especialmente duras debido al hecho de haber estado, desde la adolescencia, 22 años preso en las cárceles franquistas. En su largo cautiverio escribió bajo el seudónimo de Marcos Ana un libro de poemas desgarrador “Como es un árbol”, del cual uno de los asistentes recitó un fragmento. Las memorias de este poeta comunista van a ser adaptadas al cine por Pedro Almodóvar. TONIA PASSOLA y ANTONIO RUBIO BARES fueron seleccionados por dos de los asistentes para recitar uno de sus trabajos. Los autores con obra propia, dieron a conocer varios de sus poemas inéditos. MAGDA ALTABELLA leyó varios poemas impregnados de amor y soledad. RAUL CONTRERAS, se inspiró para uno de sus títulos, en la punta de un cigarrillo lanzada a la suciedad de la calle . PAU FLETAS dedicó uno de sus poemas, de reciente creación, a un día de fuerte viento. ANTONIA SABATER, leyó unos versos arrancados de su universo más intimista, mientras GUMER FUENTES fijó su inspiración en las pasadas pre-elecciones generales preñadas de crispación y falsedades Gumer Fuentes LA PROXIMA REUNIÓN SE CELEBRARÁ EL PROXIMO 12 DE ABRIL. En esta ocasión y con la cercanía de la fiesta de Sant Jordi, comentaremos los libros leídos últimamente.

viernes, 21 de marzo de 2008

21 de marzo, día internacional de la poesía.

El Día Internacional de la Poesía fue proclamado por la Conferencia General de la UNESCO y se celebró por primera vez el 21 de marzo de 2000. Su finalidad es fomentar el apoyo a los poetas jóvenes, volver al encantamiento de la oralidad y reestablecer el diálogo entre la poesía y las demás artes (teatro, danza, música, etc.) CorLiterari vol contribuir a la celebració d'aquesta diada amb la publicació d'un poema de Magda Altabella. Un silenci molt nostre Amor amic, dius que no saps si em plau compartir el silenci. Cal aclarir, de quin silenci em parles? N’hi ha que donem el cop de gràcia, còmplices d’un avorriment que va escampat sorra damunt les flames. M’inquieta aquell minut tens, llarg, testimoniatge d’impotència que massa sovint s’atura a les places. El mutisme que a la callada entra de nit per la finestra. Desamor que es fa fort sota les mantes. M’imposa el silenci que campa pel damunt de llosses i creus. Gran senyor! Entre runes i metralla. I el precepte “Muts i a la gàbia” que seguiran els més febles, convençuts que la força sempre guanya. El silenci que em ve de grat em mussita a cau d’orella tots els secrets dels déus i llur espai. És un silenci que es compassa amb l’harmonia de la terra, capaç de fer-me estalviar paraules. Convida a reflexionar, a casar cor i pensament. A dir-te: Amor, llacem les nostres mans!, i el Dispensador de miracles farà que germini un silenci tan nostre!, que no s’assembli a cap altre.

miércoles, 12 de marzo de 2008

Corliterari, Sortides març: Reus Modernista - dia 30

Reus és el lloc de Catalunya juntament amb Barcelona on podem trobar més obra modernista. Antoni Gaudi va nèixer en aquesta vila tot i que no hi va fer cap obra. És Domènech i Montaner qui hi va realitzar molts dels seus projectes: Casa Rull, Casa Gasull, Casa Navàs, Institut Pere Mata i va influir en altres edificis modernistes que es van realitzar. Per conèixer aquest patrimoni realitzarem la Ruta del Modernisme de Reus, un agradable passeig pel centre de la ciutat que inclou una visita a l'interior de la Casa Gasull, el pavelló 6 de l'Institut Pere Mata i la Casa Navàs. Anirem amb cotxe particular i el preu serà d'uns 45 / 50 € Si esteu interessats truqueu a en Benito tel. 696.044.671

Ney Bensadon: LA MASCULINIZACION DEL FEMINISMO

Resumen de la Conferencia dictada el 7 de marzo de 2008 en Sant Pere de Ribes por el Dr. Ney BENSADON, jurista internacional, escritor y conferenciante. La desaparición de los mitos sobre la debilidad de la mujer y la preeminencia del hombre representaban unos tabúes sociales persistentes hasta mediados del siglo XX. El nacimiento del feminismo coincide con el progreso de las artes y de las ciencias desde el siglo pasado. La liberación de la mujer no es ni de derechas ni de izquierdas que se impone a todos los partidos democráticos. Desafortunadamente no existe ningún movimiento feminista universal que intente una equiparación a escala mundial de la mujer con el hombre. Los derechos y obligaciones de la mujer difieren según viva en Occidente gobernado por regímenes democráticos y laicos o en Oriente que vive bajo las leyes coránicas o en Asia donde se honran las tradiciones familiares. En China y en India, las mujeres embarazadas que esperan una niña se hacen abortar cuando lo pueden originando un déficit de mujeres. Los turistas occidentales viajan a países como Tailandia para satisfacer sus fantasmas sexuales alquilando mujeres que están en manos de unos gandules proxenetas. La diputada holandesa Ayaan Iris Ali pregona que “los principios democráticos son más preciosos que los del Islam”. Lo que es verdad en Europa de tradición judeocristiana no lo es en países islámicos donde la condición de la mujer es más próxima a la esclavitud que a la libertad. Cuando se nacionalizo el petróleo y se libero su precio, los consumidores occidentales aceptaron por razones especulativas el aumento de su precio sin poner trabas al régimen tutelar en que vivía la mujer árabe. Toda una franja de la población femenina mundial vive bajo el yugo del hombre. La conservación del estatuto mermado de la mujer oriental es una abdicación de derechos equipolentes a una verdadera complicidad. Un libro tan importante para la evolución del feminismo como “Le Deuxième Sexe” de Simone de Beauvoir publicado en 1949 sigue prohibido en países como Irán o Arabia Saudita. Varias veces se levantan ciertas voces que vienen de Oriente lamentándose del feminismo y de sus métodos. La socióloga hindú Chandra Talpade Mohanty, profesora en las Universidades de New-Delhi en India y de Syracuse cerca de Nueva York, en su libro “Third World and the Politics of Feminisms” (1986) explica la autora que no se pueden aplicar en los países del tercer mundo los fundamentos del feminismo occidental. Dice que”Pensar de otra forma seria aplicar una política colonialista”. En la época del colonialismo, nunca ha habido militares mujeres o juezas. En 1999, en el estado indio de Andra-Pradesh se ofreció una chiquilla de tres anos a la diosa Kali para combatir la sequía y la hambruna. En África negra, piensan que violar a una adolescente cura del sida. La escritora inmigrante canadiense Irshad Manji, originaria de Ouganda de donde fue expulsada con su familia, se planta como defensora de la mujer occidental en su libro “The trouble with Islam”. Ignorante del Corán se planta como defensora de la mujer occidental. En el siglo XVI, Catherine Parr juro lealtad a Enrique VIII prometiendo “obediencia en la mesa y en la cama”. En esos tiempos, se discutía en ciertos círculos religiosos para saber si la mujer “tenia un alma”. Actualmente, en los países de África Negra, se practica sobre las niñas la escisión, que traducen al inglés en “female circumcision”. Comadronas o hechiceros proceden a la ablación del clítoris y, a veces, de los labios de la vagina con cuchillas, sin ninguna higiene. Asimilan el prepucio masculino con el clítoris femenino. La ONU ha creado comisiones internacionales para abolir esas mutilaciones pero sin resultado. Esos pueblos alegan heredar la tradición de la circuncisión bíblica, heredada del tiempo de los faraones. En su libro, “Niños del Desierto”, la modelo somalí Warin Dirie describe los viajes relámpagos que hacen a sus países de origen los padres con las niñas nacidas en Occidente, con el objeto de practicarles la escisión del clítoris. Nadie ha protestado vigorosamente contra la clasificación de las mujeres en diábolos, cilindros y campanas. A principios del siglo XX, las sufragistas luchaban por el derecho al voto que era gratuito. La liberación de la mujer no ha permitido aunar un segundo Renacimiento, que se podía suponer paralelamente a los logros del feminismo. Aunque la justicia tenga plenos poderes para luchar contra la violencia de género, siguen las muertes y los dramas de la ruptura en la sociedad moderna. Las novias de los pandilleros de Colombia hicieron en septiembre del 2006 la huelga de “las piernas cruzadas” para conseguir que sus hombres cesen de matarse. Se podrían tomar disposiciones originales para combatir la violencia de género: 1 Juzgar los maltratadores por juezas 2 Ordenes de alejamiento a las mujeres que debieran vivir en lugares secretos desconocidos por el maltratador. 3 Exponer la foto del malvado en todas las calles donde vive. El 25 de noviembre ha sido consagrado por la ONU como el “día internacional para la eliminación de las violencias contra las mujeres”. En Hungría, no se hace justicia contra los violadores de las mujeres en el hogar. En Estados Unidos, el racismo misógino es màs fuerte que el racismo anti-negro lo que se manifiesta en las dificultades de Hillary Clinton con Barak Obama. En los anos 1920, en la época del charleston, la mujer copiaba la moda masculina con el pelo gominado, el cigarrillo con una boquilla, y los pantalones como vestimenta callejera. La divina Greta Garbo y, luego, Marlene Dietrich en 1936 fueron las primeras famosas en lucirse con pantalones. En el siglo II antes de nuestra era, el orador romano Marco Porcio Catón afirmaba:”no reconozcáis sus derechos a las mujeres porque en seguida que sean vuestros iguales, os serán superiores.” El hecho de tener las mismas ambiciones y los mismos objetivos que los hombres es el más grave error del feminismo. La táctica futura del feminismo ha de ser mundialista y no regionalista. El giro social revolucionario feminista contra el imperialismo masculino se prolonga por el mismo imperialismo masculino. El 70% de las universitarias alemanas no desean tener hijos ni fundar familias para guardar su independencia como los hombres. Como diria Hamlet “Hay algo que no va en reino de Dinamarca”. En la época del Concilio de Trento en el siglo XVI la procreación era la única justificación de la sexualidad. La feminidad moderna tiene dos asignaturas pendientes, el aborto y la maternidad, problemas social, filosófico, económico y demográfico. En pleno Renacimiento, Sir Thomas More, amigo de Erasmo, recomendaba una educación amplia y profunda a las niñas, como a los niños. Fue largo y difícil despojarse del peso del antifeminismo de la Edad Media. Esperamos el Segundo Renacimiento para el progreso de la Humanidad que reconciliará al hombre que viene de Marte, con la mujer que viene de Venus.

martes, 11 de marzo de 2008

La Tertúlia Bohèmia del Cafè Roy de Sitges celebra el quinzè aniversari

Des d'aquest blog volem felicitar la nostra tertúlia germana: La Tertúlia Bohèmia del Cafè Roy de Sitges amb motiu del seu quinzè aniversari i de manera especial el seu impulsor i conductor Albert d'Albert. Malgrat la dificultat que genera portar endavant aquest tipus de projecte Albert d'Albert ha sabut sorprendre cada setmana amb la presència d'algún convidat i ha aconseguit que la Tertúlia del Cafè Roy sigui ja un clàssic a Sitges. FELICITATS !!!
Reproduïm la crònica del 8 de març a L’Eco de Sitges.
Ainversari de la Trobada Bohèmia
Lácte és presidit per l’alcalde Jordi Baijet, que reconeix la constància i tenacitat a favor del debat i el diàleg. Han passat ja 15 anys des que el diàleg i la convivència es van enfortir a Sitges, a través del naixement de la Trobada Bohémia del Roy. Inicialment anava a durar quatre dies, hi havia aleshores molía competència en aquest camp, i hi havia un llarg treball a l'hora de buscar con­tertulians de gran alçada. Parò poc a poc, grà­cies a la fidelitat dels seus integrants i el seu conductor, el pintor Albert d'.Albert, van acon­seguir que aquesta trobada bohémia del Roy, fos un clàssic, gairebé un fenòmen social, i l’impulsor de moltes iniciatives culturals i associatives, a més de sorprendre cada setma­na amb la varietat de propostes dels convidats. El passat dijous la Trobada Bohèmia del Cafè Roy va volar celebrar el seu aniversari, presidida per l’alcalde Jordi Baijet, que va recordar que en aquells inicis de la trobada ell era regidor de cultura i valedor de les propos­tes que ajudessin a enfortir el món del diáleg i a conèixer propostes noves, a més del gran ambient integrador i de fer nous amics. Tampoc hi podia faltar el bon amic Josep Mª Matas que va recordar com la Trobada Bohèmia del Roy va prendre d'alguna manera el relleu d’aquelles inoblidables vetllades lite­ràries de l‘escriptor del mes, que van fer portar a Sitges multitud de personalitats del món de la cultura. Una iniciativa relacionada amb l’in­tercanvi d'opinions que van quedar accentuades­ amb une nova iniciativa cul­tural, que va coincidir amb uns moments de gran fervor cultural, degut a l’aniversari de les Festes Modernistes. El moderador d'aleshores i que ha continuat fins el moment, Albert d'Albert, conjuntament amb la pintora Blanca de Nicolás, va destacar sobretot la vinculació de la trobada amb l'ac­tualitat i la consciència social, de caràcter mediambiental amb la plataforma Els Colls Miralpeix, la condemna al segrest i posterior assassinat per part d'ETA de Miguel Angel Blanco, i la cruel guerra de Bòsnia. Altres moments a recordar van ser les vetllades lite­ràries i un gran esdeveniment que va estar a punt de celebrar-se: la presència del gran escriptor Gabriel García Márquez, que es va anul.lar a última hora. Amb la presència dels contertulians més fidels, es va fer esment que en cerca manera tots els presents són una mica artistes i amants del diàleg. Després, com en qualsevol fasta no hi podia faltar la "teca", amb unes delicioses empanades gallegues, la queimada i el bon vi. Un merescut brindis cap a una tertúlia bohèmia, exemplar no només a Sitges sinó arreu de Catalunya. Poques vegades podrem aprendre tantes coses, simplement reservant un espai del dijous per anar al Roy. Albert Roca

lunes, 3 de marzo de 2008

Corliterari, sortida a Besalú

El 24 de febrer “el cor” va fer la seva primera sortida cultural amb una visita a Besalú. Sortíem de Ribes a les nou del matí i varem arribar a Besalú just per fer un cafè mentre gaudíem d'un sol esplèndid ja que a les dotze començava la nostra visita guiada a l’hospital de Sant Julià L’hospital és un edifici que conserva la façana exterior , datada el segle XII formada per sis arquivoltes i quatre capitells, dos dels quals representen figures animals. Fou construït pels comtes de Besalú per atendre els pelegrins que arribaven a la localitat. L’any 1336 es creà el càrrec d’hospitaler i a principis del segle XX l’edifici va ser utilitzat novament com a hospital, actualment acull un centre sociocultural. Varem continuar amb una visita a l’església de Sant Vicenç que és l’actual parròquia del poble. És una església romànica amb alguns elements de transició al gòtic, com la rosassa i el finestral. A l’interior es troba la tomba gòtica de Pere de Rovira que el 1413 va dur fins a Besalú les relíquies de Sant Vicenç. En una capella lateral d’estil gòtic es guarda la veracreu cedida el 1923 per Francesc Cambó; aquesta peça va substituir la primera veracreu, portada de Roma per Bernat Tallaferro el 1017 i que va ser robada l’any 1899. Tot seguit ens traslladem al Monestir de Sant Pere que és benedictí i destaca per la seva grandiositat. Va ser fundat l’any 977 pel comte bisbe Miró i consagrat el 1003 pel comte més important de la història local: Bernat I conegut amb el sobrenom de Tallaferro. L’església té la peculiaritat que presenta un deambulatori o passadís reservat als pelegrins en el qual es veneraven les relíquies de sant Prim i sant Felicià, durant l’edat mitjana. Les vuit columnes que separen el deambulatori de l’altar major destaquen per la decoració escultòrica dels capitells, composta d’escenes bíbliques, motius vegetals i animals mitològics . La pedra amb què es va construir l’església i altres edificis medievals del poble és el travertí procedent de les pedreres de Serinyà. La façana de Sant Pere té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, (figures amb certa semblança oriental) símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme, representats aquí amb un simi i una serp sota els lleons. La visita al miqvé i sinagoga de la comunitat jueva va ser molt interessant. La comunitat cristiana convisqué durant l’edat mitjana amb un nucli important de jueus. Del total de 1.000 habitants que sumava la població, entre 190 i 200 eren jueus. La relació entre ambdues comunitats era bona fins a la configuració del call jueu, el 1415. El miqvé va ser descobert l’any 1964 i és el primer i únic edifici d’aquestes característiques trobat a Espanya i el tercer en importància dels deu existents actualment a Europa. Construit amb pedra tallada, comprèn una sala subterrània d’estil romànic i té una finestra espitllera a l’est, volta de canó i una piscina que s’omplia amb aigua procedent d’una font, riu, mar o llac sense cap canalització, de forma natural. La funció del miqvé era la purificació de l’ànima mitjançant la immersió total del cos. La dona jueva realitzava aquest ritus uns dies després de cada menstruació, després dels parts i en el moment de contraure matrimoni; l’home en canvi, se solia purificar cada divendres abans de la posta de sol, és a dir, just abans del sàbat i també després d’estar en contacte amb un mort. Des de la placeta del miqvé s’observa el pont Vell.. Les primeres referències històriques del pont Vell daten del segle XI. Aquest pont format per set arcades, de característica forma angular a causa de l’assentament dels pilars sobre les pedres del riu, fa 105 m de llargada i amb torre inclosa uns 30 m d’alt. Dinamitat durant la Guerra Civil, el pont va ser reconstruit posteriorment per l’arquitecte Pons Sorolla. Actualment és el símbol de la localitat. Vam acabar la visita guiada a la Cúria Reial. Edifici noble datat entre els segles XIII i XIV que, després de ser habitat per diferents famílies cristianes i una de jueva, va passar a mans de la família de Bernat Cavaller, procurador del rei. A la part superior de l’edifici, dividit en tres plantes, s’hi troba la sala gòtica, que conserva un enteixinat de fusta del segle XIV i uns arcs ogivals magnífics. A la planta baixa s’hi ha instal·lat un espai cultural en el qual ens van projectar un audiovisual de la història de Besalú. El seu origen, el castell situat al cim del turó fins arribar al traçat actual de la vila que no respon fidelment al seu estat original però si que en possibilita a grans trets la lectura de la seva urbanització. Voldria afegir que l’única cosa discordant de la visita guiada varen ser els cotxes que no tenen accés restringit al centre de la vila. Era ja hora de dinar i mentre anàvem cap al restaurant trobem a la Pl. de la Llibertat a Martí Gironell amb qui tenim una breu xerrada. Justament, Martí Gironell, escriptor besaluenc sitúa en aquesta vila la trama de la seva novel.la El pont dels jueus. Novel.la trepidant que recrea la construcció de l'emblemàtic pont el segle XI, d'aquí el nostre interès per conèixer Besalú. El dinar al restaurant Olivella va ser òptim (bona qualitat i bon preu) a més d’un magnífic entorn. El brindis que donava de manera oficial l’inici de les sortides culturals “del cor” seguit del cafè i d’algunes infusions anomenades “majordomes” donaven punt i final a la nostra visita a Besalú.
Eren les sis de la tarda que sortíem del restaurant. Estava molt núvol i feia fresca. Per tant, vam decidir deixar per un altre dia la paradeta al llac de Banyoles. Ens acomiadem i fem el viatge de retorn amb aquell regust de benestar i satisfacció d’haver passat un bon dia i sobretot per l’harmonia i excel.lent relació que hi va haver entre la gent del grup. Anna Mª Garriga