"Flama d'abril", Marià Manent

Flama d’abril

El dia que el lotus florí,

ai las! la meva ment era errabunda

i no n’havia esment. 

R. Tagore

Els arbres fan una boirina verda

pels caminals on queia el nou ruixim.

Al cel, el núvols, que la llum esquerda,

són una rosa, són un bell raïm.

El cor pesava com una despulla

i preguntava l’esperit:

Si el roser tendre ha tret la nova fulla,

jo no sabia, ni sentia re. 

No em fou amiga la claror somorta,

ni  la plugeta com els diamants.

Un sol desig es deturà a ma porta

i ara allargava totes dues mans.

bon pidolaire, que no us puc servir!

Els arbres pàl·lids fan una boirina:

cerqueu sopluig, però no pas en mi>

El meu desig tornava, amb la requesta,

i la flameta ja em prenia el cor:

s’alleugeria de la grisa vesta

i esdevenia com la brasa d’or.

I el cor parlà, transfigurat:

sota aquests arbres, que són tan humans,

amb l’amigueta de la vesta clara

mirés com cauen tots els diamants! 

Diria “Mira el dolç avet com plora

i l’àrber tendre, amb el plomall d’argent”.

I passaria per la nostra vora

l’àngel que porta una estrelletaa ardent.

I jo diria “Qui pogués haver-la,

perquè l’amiga la portés al pit!”

I es desfaria un núvol rosa-perla,

Deixant aromes vagues en la nit.>

(De La collita en la boira, 1920.)

COMENTARIO SOBRE LA NOVELA “EL HEREJE” DE MIGUEL DELIBES por Jorge A. Aguilar Incera

Me solicitan de parte de Cor Literari que amplíe por escrito algunos de los comentarios que hice en la sesión que dedicó el Cor a comentar la novela El Hereje de M.Delibes, cosa que hago con gusto.
En primer lugar reitero que me pareció una excelente novela por muy diversos conceptos: un tema interesante, un castellano conciso y diáfano y un desarrollo coherente. Parece evidente que el interés de un tema es algo subjetivo pero también lo es que hay temas de valor inter-subjetivo y son aquellos que tocan aspectos de lo humano que son ubicuos y universales como el amor, la postura ante la fe, la intransigencia y la crueldad entre tantos otros. El castellano de Delibes es de sobra conocido para comentarlo. Más me interesa esto del desarrollo coherente y lo que entiendo por ello, veamos: el título de la novela es El Hereje lo cual indica que de alguna manera se hablará de un hereje, sin excluir a otros, y por ende quizás de la herejía en general, mas siendo así que hereje solo puede serlo, en concreto, un hombre individual la obra se centrará en la vida de un hombre que además ha devenido hereje dado que hereje no se nace, se llega a ser.

Seguir leyendo...

https://docs.google.com/file/d/0Bx7iERmde8EGdmQzenBreElSVVdVRmtoT1VaVU9ZQQ/edit

"Els Neandertals al Garraf" a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes, conferència a càrrec dels arqueòlegs Montserrat Sanz i Joan Daura.

"Els Neandertals al Garraf" a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes, conferència a càrrec dels arqueòlegs Montserrat Sanz i Joan Daura. Divendres dia 30 de març, a les 19 hores. Organitzat pel Centre d'Acció Cultural de Ribes.

Els seus estudis sobre les restes de neandertals de la Cova del Gegant, així com de la fauna de fa 40.000 anys trobada a les Coves (Sitges) i a la Cova de Rinoceront (Castelldefels), i dels instruments de sílex apareguts a Ribes ens permetran tenir un bon coneixement de la presència dels nostres predecessors humans a la comarca i de l'entorn natural en el qual van viure.

21 de Març, Dia Mundial de la Poesia

Des de fa més de 10 anys la UNESCO celebra el 21 de març com a Dia Mundial de la Poesia. Cor Literari Garraf s’afegeix a aquesta festa amb la publicació d’un poema “encadenat” fet pel  Grup de Poetes del Cor Literari.

POESIA

On ets, amiga musa?

Necessito saber

que tu, i tot just tu,

encara em fas costat.

Et dreces com un arbre

de llum i de silenci;

és feta de paraula

l'arrel del teu prodigi.

La poesía es el sueño de las palabras.

El sueño es la poesía de los anhelos.

El poeta un sonámbulo en la cornisa

sobre el abismo de lo innombrable.

Tienes desgarro, rostro furtivo y emanas emblemas

Es tu voz palabra infinitamente errante

Que ante el despojo de las almas,

Persiste en su andadura cual caminante.

Santa poesía que de música construiste tu cuerpo inmortal

para vestirlo a la luz de la luna

con pensamientos de corte abismal

y un no sé qué de diadema de espuma.

Oh, la poesia! És música de paraules,

el seu instrumment, la veu del rapsoda.

Fa bategar les seves cordes suaus,

en una simfonia de versos i estrofes.

Aquestes sis estrofes han estat composades independentment pels poetes:

Magda Altabella, Antònia Sabater, Antonio Martínez, Bárbara Scuderi, Jorge A. Aguilar i Pau Fleta (en aquest ordre).


Més informació Dia Mundial de la Poesia:
http://diamundialpoesia.wordpress.com/ 

"Reflexiu comentari" per Francesca Carmona

Quan la nostra ànima està feta de claror

només sap que surt el sol

il·lumina naixements

a totes les portes obertes

intenta obrir camins on arrelin llavors

vol ser germà de la germana rosada

i es vesteix de blanc com un nadó,

com el poltre nivi que segueix

els verds prats solitaris de l’esperança.

Quan la nostra ànima és, altra volta, crepuscle,

tan sols coneix capvespres

busca ombres en el bosc més proper

fa un truc a la finestra dels necessitats

recull gerds a la tardor amb la mirada

i com l’astuta rata, grisa o marró,

creua el llindar plenilunar

dels cementiris.

Però no… Si la nostra ànima és filla

del cim agosarat

i per això ens embrolla la vida

que ens fa fills del crepuscle,

quan ens enamorem de la claror,

ens fa dormir al cementiri

i desitjar l’albada.

Francesca Carmona Rodriguez

PS: Jorge, moltes gràcies pel teu poema, que m’ha inspirat aquest altre.

Aquest poema ha estat inspirat en el que va escriure Jorge Aguilar Incera,  

                                    REFLEXIVA VIDA

Si mi alma estuviera hecha de alba

sólo sabría de amaneceres

iluminaría los nacimientos

en el umbral de todas las puertas

abriría amplios surcos para las tiernas simientes

sería hermana caprichosa del rocío matinal

                        y vestiría acaso el blanco sayal de la pureza

como el albo cabrito que retoza

                        en el ambiguo verde de la esperanza.

                       

                        Si mi alma fuera en vez , hija del crepúsculo

                        sólo sabría de atardeceres

                        buscaría la sombra de los hayedos

                        picaría a la puerta de los enfermos

                        recogería la fruta caída en el tapiz casi otoñal

                        y como el sagaz lobo, de pardo vestiría

                        para cruzar el umbral lunar de todos los cementerios.

                        

                        Mas ay! Mi alma es hija del cenit imprudente

                        y por ello me enreda la vida

                        que me hace hijo del crepúsculo

                        cuando del alba me enamoro

                        y me hace en el campo santo

                        suspirar por la alborada.

Mor Teresa Pàmies, escriptora de l’exili

Mort a Granada a la edat de 92 anys l'escriptora de Balaguer Teresa Pàmies i Beltran, mare del també escriptor Sergi Pamies i vídua de Gregorio López Raimundo. Autora de Testament a Praga, Gent del meu exili, Quan érem capitans,  Jardí enfonsat i altres.
Amb la mort de Teresa Pàmies desapareix un dels últims representants de la generació de l'exili. Va rebre la Creu Sant Jordi, la Medalla d'Or al mèrit artístic de l'ajuntament de Barcelona i el Nacional de les Lletres Catalanes.
El nostre millor homenatge: llegir els seus llibres

"Las oficinas de Dios" de Clare Simon a la Biblioteca Manuel de Pedrolo.

Per tancar els actes en conmemoració del Dia Internacional de les Dones a les bibliotecas del municipi, el dimecres 22 de març, a les 18 hores, es projectarà a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Ribes la pel·lícula “Las oficinas de Dios”, de Claire Simon (França, 2008). Aquest film és una barreja de documental i ficció que explica el dia a dia d’un centre de planificació familiar i, permet posar de relleu la necessitat que la informació i la orientació en relació als drets sexuals i reproductius siguin pràctiques cada vegada més esteses i consolidades.

David Puertas, tot per la música.

El dissabte a l’Escorxador de Ribes David Puertas va començar dient que no parlaria de música clàssica que parlaria de MÚSICA. I va parlar, va tocar i ens va emocionar a tots. Hi va haver moments màgics en els que va tocar acompanyat per la seva família, especialment un, quan la Glòria va cantar el romanç “El testament d’Amèlia”.
Ens va dir que la música és repetició, variació i contrast, va parlar de Luthiers, de formes, d’estils, d’inspiració, de la influència de la música popular en la música. Va dir que la música es pot sentir sense cap informació, només deixant-se portar i emocionant-se; també, però, que si tenim informació prèvia de l’autor i l’obra, pot millorar la nostra percepció musical –cal llegir els programes de mà dels concerts–. Va explicar moltes anècdotes amb humor i ironia que apropen la música clàssica al públic: perquè en David és un gran comunicador i divulgador musical, i de seguida es posa el públic a la butxaca.
Finalment, va presentar-nos el seu darrer treball Notes de concert un recull d’articles sobre música i músics catalans. Les il•lustracions del llibre han estat fetes per la Laura Borràs. Les originals estaven exposades a l’Escorxador i vam poder gaudir-ne d’elles. Una vetllada de les que fan aficionats, on el públic s’ho va passar molt bé i va aprendre coses noves i interessants al voltant del món de la música.
David and family, moltes gràcies per la vostra generositat i el vostre afany per la música.

J. Ruiz Dugo

BRILLOTINTO (Hojarasca encendida) - WOLFGANG BORCHERT

Bajo el título de BRILLOTINTO (Hojarasca encendida) iniciamos la publicación de una serie de artículos literarios en nuestro blog. El autor, Antonio Martínez Juárez, se ha prestado a colaborar con nosotros periódicamente.
Estamos muy ilusionados con esta iniciativa, seguros que nos guiará por el camino de la literatura y que en este deambular por el mundo de las letras, sonetos, rimas, cuentos...nos esperan agradables sorpresas como la primera que nos propone con el autor alemán Wolfgang Borchert.

WOLFGANG BORCHERT
Uno no es el mismo después de leer a Wolfgang Borchert,
de cruzar las brasas del dolorido xilofón de sus palabras.
No es algo escrito lo escrito por Wolfgang Borchert:
su pluma es el órgano por donde la expresión literaria del dolor
-esa sombra despellejada en mitad de una tormenta de sal-
halló la forma de llegar al corazón humano.
La lectura de lo (no) escrito por Wolfgang Borchert
produce la arritmia de las alturas y el ahogo de las profundidades.
Con más asiduidad de lo habitual, uno debe detenerse en su lectura
para que el corazón descanse, a la vez que siente la necesidad
de volver sobre las palabras, para sonorizarlas en voz alta,
incrédulo de haber atravesado, sano y salvo, tamaña región de aflicción.
Si todo escritor utiliza la lengua para fundar un mundo,
Wolfgang Borchert parece haber sido la creación humana
de una gloriosa, desgarradora, agonizante escritura.

Wolfgang Borchet sólo tuvo dos años para escribir lo que dejó, que no es mucho, unos cuantos cuentos, una obra de teatro y un puñado de versos, en apenas 360 páginas, que aquí editó LAETOLI en su colección "Maestros del siglo XX, en 2007, bajo el título de WOLFGANG BORCHERT / OBRAS COMPLETAS.

La poesía de Jorge Aguilar en El Retiro de Sitges

La próxima velada literari de Magda Altabella tendrá como protagonista a nuestro compañero Jorge Aguilar, que recitará una selección de sus nuevos poemas. En el Retiro de Sitges, el miércoles 7 de marzo a las 18.00.

Xús Durán a Les Roquetes

Después de su paso por la Manuel de Pedrolo, que todos recordamos, la exposición itinerante DEL ROIG AL VIOLETA de nuestro compañero Xús Durán entra ahora en la Biblioteca Josep Pla de Les Roquetes, con nuevas obras recien añadidas. Inauguración, este sábado 3 de Marzo en la citada biblioteca, c. Gaudí, 1 a las 11.30 horas.